EDITORIAL
En clau de poder
Redacció 13/06/2017

Les reflexions que aportem en aquest número de Catalunya Cristiana sobre l’ús i l’abús del poder dins de l’Església volen contribuir a forjar una opinió personal i comunitària dels nostres lectors basant-se en l’evangeli i la reflexió d’alguns assagistes catòlics compromesos. Sabem que és un tema particularment sensible, perquè ateny la totalitat de la persona i les nostres relacions quotidianes. El pensament comú és que el poder està, en general, en mans dels altres i que si nosaltres l’exercíssim, l’empraríem millor. Aquesta creença, força estesa, sol estavellar-se amb la realitat. Tots tenim o podem tenir unes parcel·les de poder que sovint no reconeixem i a les quals estem molt aferrats. Pel que fa a càrrecs i responsabilitats, diu l’adagi popular: «Si vols conèixer bé un home, dona-li poder i, si vols conèixer-lo millor, pren-li.» Un principi fàcilment constatable també a les diòcesis, a les congregacions, moviments i parròquies.

El sensus fidelium és capaç de copsar fàcilment, per exemple, si el que regeix una comunitat es guia per una voluntat de poder o de servei. O si els laics que treballen en un determinat servei pastoral més aviat se’n serveixen.

Aquestes apropiacions han fet que probablement «el despotisme moral del poder hagi allunyat quantitat d’homes i dones de l’Església; potser no de Déu, però sí que s’han sentit allunyats dels sagraments» diu Roser Solé, teòloga. Continuant amb això «hi ha tot un “sistema eclesiàstic”, repetidament denunciat tant per Pere [Casaldàliga] com per Francesc, que es resisteix a perdre poders, privilegis i maniobres obscures diverses i a “perdre’s”, “dissoldre’s” en la dinàmica d’una església evangèlica i evangelitzadora al servei del Projecte de Jesús», Joan Soler, Meditacions vora l’Araguaia. En companyia de Pere Casaldàliga (Claret, 2017).

Potser el camí passa per, com diu Oriol Xirinachs, fixar-nos més en Jesucrist: «Ell no dona lliçons des del “saber, tenir i poder”, sinó que ensenya des de l’experiència de la pobresa que comparteix i des de la qual experimenta que és algú per al seu Pare» (Tornem Jesús als pobres, CPL 2016).

Un bon exemple d’aquesta lectura ha estat l’arquebisbe Omella: en saber que serà creat cardenal, va recalcar que «no és una carrera sinó un servei». «És un servei, i ho és no pel nostre honor i glòria, sinó per millor servir els altres», concretava. «No és un càrrec cap amunt sinó cap a baix, de servei, de rentar els peus com el Papa ho fa.»





Més notícies sobre EDITORIAL

La pitjor plaga social

El camí errat de la revenja

Palma més propera

Un doctorat doblement honorífic










  El Rosari   Cant de la Salve
  Laudes   Vespres
  Completes   Missa Catedral
  Missa Montserrat
Urgell Solsona Vic Lleida Tortosa Tarragona San Feliu de Llobregat Terrassa Barcelona Girona
  INTRANET