EDITORIAL 
Diàleg i drets
Redacció 26/09/2017

La celebració de la Patrona de Barcelona i de tota la seva Província Eclesiàstica enguany a la basílica de la Mercè ha estat una mostra de respecte i convivència. Les paraules del cardenal Omella, compartides pels representants legítims del poble, han estat una crida al seny i a evitar la confrontació. Calien, perquè feia molts anys que no es vivia una situació de crispació i d’incertesa com la que s’està vivint al nostre país en el moment del tancament d’aquest número de Catalunya Cristiana. La nota de la Conferència Episcopal Tarraconense va arribar oportunament, el dimecres 20 de setembre, en el moment que començaven les mobilitzacions a Catalunya i els carrers de Barcelona i d’altres ciutats i pobles s’emplenaven de persones que protestaven —en general de manera reivindicativa, pacífica, fins i tot festiva— per allò que consideraven una conculcació de la democràcia. Els bisbes demanaven pregàries i la benedicció de Déu sobre Catalunya «que viu un moment delicat de la seva història». Les pregàries dels nostres pastors s’adreçaven també en concret «a les persones que tenen responsabilitat en el govern de les diferents administracions públiques, de la gestió del bé comú i de la convivència social».

Els nostres bisbes recordaven que «l’Església vol ser ferment de justícia, de fraternitat i comunió» (per tant, ni injustícia, ni prepotència, ni divisió) i s’oferien «per ajudar en aquest servei en bé del nostre poble». Animaven tothom, especialment els laics cristians «a ser responsables i compromesos en la vida pública per avançar en el camí del diàleg i de l’entesa». Hi ha en aquesta afirmació una ressonància de la seva nota de l’11 de maig passat, quan ja instaven que es fomentés i promogués «la cultura del diàleg» i explícitament declaraven: «Ens sentim hereus de la llarga tradició dels nostres predecessors, que els portà a afirmar la realitat nacional de Catalunya i alhora ens sentim urgits a reclamar a tots els ciutadans l’esperit de pacte i d’entesa que conforma el nostre tarannà característic.» I manifestaven també aleshores la conveniència que fossin «escoltades les legítimes aspiracions del poble català». Els juristes podran dir si les actuals aspiracions d’un ampli sector de la societat catalana són o no legítimes, però apel·lant a una legalitat superior, convé recordar el que diu el Compendi de la Doctrina Social de l’Església quan afirma que «el camp dels drets de l'home s'ha estès als drets dels pobles i de les Nacions» [Cf. Joan Pau II, carta enc. Sollicitudo rei socialis, 33: AAS 80 (1988) 557-559; Id., carta enc. Centesimus annus, 21: AAS 83 (1991) 818-819], ja que «el que és veritat per a l’home ho és també per als pobles» [Joan Pau II, Carta en ocasió del 50è aniversari del començament de la Segona Guerra Mundial, 8: AAS 82 (1990)]. El Magisteri recorda que el dret internacional «es basa sobre el principi de l'igual respecte, per part dels Estats, del dret a l'autodeterminació de cada poble i de la seva lliure cooperació en vista del bé comú superior de la humanitat» [ídem. 56.] i que «la pau es fonamenta no només en el respecte dels drets l'home, sinó també en el dels drets dels pobles, particularment el dret a la independència». [Cf. Joan Pau II, Discurs al Cos Diplomàtic (9 de gener del 1988), 7-8: AAS 80 (1988) 1139]. No és, doncs, una qüestió de gustos o d’opinions, sinó de drets. I és greu impedir que s’intenti privar no ja de l’exercici d’aquests drets sinó de la sola possibilitat de decidir exercitar-los.





Més notícies sobre EDITORIAL

Valentia missionera

Pactes i responsabilitats

Catalans ferits

Jubileu mercedari










  El Rosari   Cant de la Salve
  Laudes   Vespres
  Completes   Missa Catedral
  Missa Montserrat
Urgell Solsona Vic Lleida Tortosa Tarragona San Feliu de Llobregat Terrassa Barcelona Girona
  INTRANET