ÔĽŅ Catalunya Cristiana
AQUESTA SETMANA 
El cardenal Sebasti√°n i Catalunya
Article del pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat
 28/11/2017

Un article del cardenal Sebasti√°n (Catalu√Īa querida, a Vida Nueva, 28-X a 3-XI-2017) em suscita unes reflexions que, tot i que s√≥c veter√† col¬∑laborador de la revista, no m'han volgut publicar, de manera que les exposar√© per altres canals.

La idea central del cardenal √©s que el nacionalisme catal√† (no parla mai del nacionalisme espanyol) √©s una cosa fomentada artificialment des del poder auton√≤mic mitjan√ßant una escola i uns mitjans de comunicaci√≥ controlats per la Generalitat. Els nacionalismes perillosos no s√≥n les petites nacions que volen sobreviure, sin√≥ els grans estat-naci√≥ que volen absorbir petites nacions del seu interior o del seu ve√Įnatge, com √©s el cas de Castella a Espanya o de S√®rbia a l'antiga Iugosl√†via.

Catalunya és una nació mil·lenària, de base no ètnica sinó cultural, amb una identitat quallada, amb un estil de vida peculiar, amb una llengua pròpia i amb un sistema de valors forjat al llarg de la seva història. Quan el 1940 Himmler va visitar Montserrat a la recerca del Sant Grial, en veure al museu de prehistòria un sepulcre ibèric amb l'esquelet d'un home molt alt, va exclamar: "Aquest home és ari! Els catalans són aris!". El monjo que l'acompanyava, i que parlava l'alemany, li va contestar: "Els catalans no som aris, ni de cap raça, sinó barreja de moltes races".

Des de temps molt antics Catalunya ha estat un corredor de tr√†nsit de pobles, d'invasions i migracions, des d'Europa a √Äfrica, des d'√Äfrica a Europa, de la pen√≠nsula a la Mediterr√†nia i de la Mediterr√†nia a la pen√≠nsula, i aquest pa√≠s ha demostrat una gran capacitat d'integraci√≥ als qui desitjaven quedar-se en el seu territori. Un pa√≠s gresol. A Catalunya ning√ļ no √©s menyspreat pel seu origen o els seus cognoms. Un andal√ļs de naixement, Montilla, ha pogut ser elegit president de la Generalitat sense el menor retret al seu origen.

Amant de la seva identitat, Catalunya √©s respectuosa amb la dels altres. Immediatament despr√©s de la conquesta de Mallorca i de Val√®ncia (s. XIII) pel rei Jaume I, sense esperar cap moviment autonomista, aquests pa√Įsos es van organitzar, juntament amb el regne d'Arag√≥, com una confederaci√≥, en pla d'igualtat amb el Principat de Catalunya, i amb parlaments, lleis i institucions p√ļbliques pr√≤pies i unes Corts conjuntes. En canvi, Castella sempre ha tractat d'imposar la seva llengua, les seves lleis i la seva forma de govern als pa√Įsos que ha conquistat. Ho va fer primer a la pen√≠nsula i despr√©s a Am√®rica. Nom√©s la petita Catalunya ha mantingut la seva identitat, agafada a la seva llengua i a la seva espec√≠fica cultura. Anglaterra va saber ser flexible amb les seves col√≤nies i aix√≠ ha mantingut amb elles uns vincles sentimentals i econ√≤mics que han propiciat que, quan la mare p√†tria ha anat a la guerra, el 1914 i el 1939, tot i ser ja independents, han combatut al seu costat. Les rep√ļbliques hispanoamericanes han hagut de guanyar una guerra d'independ√®ncia per a ser tractades per Espanya de filles o germanes.

No és cert que amb els Reis Catòlics s'arribés a la unitat d'Espanya. Les corones de Castella i Aragó eren políticament independents. La corona d'Aragó, encapçalada per Catalunya, va ser durant segles exclosa de l'empresa colonitzadora americana, mentre que Castella es va apropiar l'imperi mediterrani catalanoaragonès (Nàpols, Sicília, Sardenya). Els successors dels Reis Catòlics van heretar les dues corones. Es deien "rei de les Espanyes" (Hispaniarum rex) i les governaven respectant sota jurament les institucions, lleis i privilegis de cada nació. Espanya va ser gran sota els Àustries, que van respectar el seu caràcter plurinacional, i va començar la seva decadència amb els Borbons, que van importar el centralisme francès.

Ja amb l'√ļltim dels √Äustries, Felip IV, amb el seu nefast valido el comte-duc d'Olivares, va comen√ßar la pol√≠tica de reduir tots els regnes al model, lleis i llengua de Castella, al principi dissimuladament, "para que ‚Äďdeia Olivares al rei- se produzca el efecto sin que se note el cuidado". Els barcelonins, despr√©s de la capitulaci√≥ de 1714, van haver de treballar en la demolici√≥ d'un extens barri i la construcci√≥ d'una fortalesa que no s'orientava a l'exterior per defensar-se d'atacs enemics, sin√≥ cap a la pr√≤pia ciutat, per tenir-la sotmesa. El mateix es va fer amb el castell de la muntanya de Montju√Įc, que domina la ciutat, des de la qual ha estat bombardejada repetides vegades al llarg dels √ļltims tres segles. Objecte d'especial repressi√≥ van ser els eclesi√†stics i religiosos que havien estat contraris a Felip V.

Durant aquests tres segles es va mantenir Catalunya gaireb√© sempre sota un r√®gim d'excepci√≥. Quan el general Joan Prim (l'√ļnic catal√† que ha presidit un govern espanyol) era un simple diputat, en una interpel¬∑laci√≥ a les Corts, l'any 1851, va protestar pel fet que es mantingu√©s Catalunya, la majoria del temps, sota un r√®gim d'excepci√≥, amb afusellaments i deportacions a col√≤nies sense formaci√≥ de causa i es tract√©s a Catalunya "com un pa√≠s de salvatges i vagabunds".

En els segles seg√ľents ha continuat, amb m√©s o menys duresa, la repressi√≥, sobretot en els per√≠odes dictatorials: la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930) i la del general Francisco Franco (1936-1975). En la guerra civil 1936-1939 hi va haver a Espanya vencedors i ven√ßuts, per√≤ a Catalunya tots vam ser ven√ßuts, perqu√® des del principi els revoltats es van declarar contraris a la modesta autonomia que la Rep√ļblica Espanyola li havia atorgat. Si hi ha un cas a Europa en qu√® es compleixi la condici√≥ d'unitat for√ßosa que segons el Papa Francesc legitima la secessi√≥, √©s Catalunya.

Recentment han causat escàndol a Catalunya manifestacions de bisbes i sacerdots espanyols contràries a l'autodeterminació, que la Doctrina social de l'Església professa. Els bisbes catalans, en canvi, sostenen en el document col·lectiu Arrels Cristianes de Catalunya (1985) que Catalunya té una realitat nacional pròpia: "Com a bisbes de l'Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, configurada al llarg de mil anys d'història i també reclamem per a ella l'aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i valors culturals de les minories ètniques dins d'un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats, que han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats, els quals no poden de cap manera, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària".

Un dels instruments dels quals el govern espanyol, sota qualsevol r√®gim pol√≠tic ( monarquia, rep√ļblica, franquisme o postfranquisme), s'ha valgut per desnacionalitzar Catalunya ha estat el nomenament, per a les nostres di√≤cesis, de bisbes que desconeixien la llengua i mentalitat del pa√≠s. I no √©s que no hi hagu√©s a Catalunya dignes candidats: es nomenaven catalans per governar di√≤cesis espanyoles, fins i tot per a la seu primada de Toledo. Coneixem les tremendes pressions dels governs espanyols perqu√® no catalans ocupin di√≤cesis catalanes. L'expresident Aznar ho confessa en les seves mem√≤ries (2013), quan refereix que va pressionar descaradament perqu√® el successor del Cardenal Ricard Maria Carles no fos catal√†. Crec que √©s un cas √ļnic a l'Esgl√©sia universal: que els bisbes d'un pa√≠s no puguin ser d'aquell pa√≠s.

L'Esgl√©sia t√© a Catalunya una llarga i s√≤lida hist√≤ria. S'ha dit amb ra√≥ que abans de ser catalans ja √©rem cristians, perqu√® si la nostra naci√≥ t√© una mica m√©s d'un mil¬∑lenni, el nostre cristianisme en t√© gaireb√© dos. Per aix√≤, en el marc de la mentalitat catalana, la religiositat ocupa un lloc molt especial. Tenim un catolicisme que, salvant l'essencial i universal de la nostra religi√≥, ofereix un estil propi. No √©s del tot igual que el franc√®s, l'itali√† o el castell√† o l'andal√ļs. La pietat catalana √©s equilibrada. Fuig de devocions sentimentals. Per aix√≤ el moviment lit√ļrgic, que va ser un retorn a la serena lit√ļrgia romana, va cobrar gran for√ßa entre nosaltres, particularment arran del Congr√©s Lit√ļrgic de Montserrat del 1915, i no en la l√≠nia elitista francesa de Solesmes, sin√≥ en la popular i parroquial dels benedictins belgues.

Semblen dites expressament per a Catalunya les paraules de Joan Pau II, el 2 de juny de 1980, al Consell Executiu de la Unesco: "S√≥c fill d'una naci√≥ que ha viscut les experi√®ncies m√©s grans de la hist√≤ria, que els ve√Įns l'han condemnada a mort diverses vegades, per√≤ que ha sobreviscut i que ha continuat essent ella mateixa. Ha conservat la seva identitat i ha conservat, malgrat les particions i les ocupacions estrangeres, la seva sobirania nacional, no recolzant-se en els recursos de la for√ßa f√≠sica, sin√≥ recolzant-se en la seva cultura. Aquesta cultura s'ha revelat en aquest cas m√©s potent que totes les altres forces".

Apel¬∑lo finalment a la condici√≥ del cardenal Sebasti√°n de religi√≥s clareti√†. Quan el "Pare Claret" (aix√≠ continuem anomenant-lo a Catalunya, pel seu gran arrelament popular) va fundar la Llibreria Religiosa i va publicar en catal√† m√©s de setanta edicions, amb m√©s de tres-cents mil exemplars, del seu Cam√≠ dret i segur per arribar al cel (tradu√Įt despr√©s al castell√†, basc i portugu√®s), ¬Ņho va fer amb la perversa intenci√≥ de fomentar l'independentisme, o conven√ßut que per raons pastorals havia d'ajustar la seva predicaci√≥ a la realitat dels seus fidels? ¬ŅI quan, segons se li atribueix, deia: "Aneu predicant en catal√†, que ells blasfemen en castell√† i √©s condemnaran en castell√†"?

Segurament coneix el cardenal Sebasti√°n qu√® refereix el seu coreligionari P. Joan M. F√†brega, que el "Pare Claret" va fer gaireb√© el vot de predicar a Catalunya sempre en catal√† (a Madrid i a Cuba predicava en castell√†, √©s clar). I quan influ√Įa en la reina Isabel II perqu√® per a Catalunya nomen√©s bisbes catalans, ¬Ņho feia amb el retor√ßada esperan√ßa que fomentarien el nacionalisme, o era conscient del gran perjudici pastoral que causaven uns prelats que desconeixien la llengua i mentalitat dels seus fidels?

El que m√©s m'ha desconcertat de l'article del cardenal Sebasti√°n √©s la gratu√Įta afirmaci√≥ que l'independentisme descristianitza i la descristianitzaci√≥ afavoreix l'independentisme. El nacionalisme catal√† √©s transversal. Es troba a la dreta i a l'esquerra, en el catolicisme, en l'anticlericalisme i, com la majoria del pa√≠s, a l'indiferentisme. El que s√≠ √©s segur √©s que el nacionalcatolicisme espanyol ha escandalitzat molts cat√≤lics catalans, i alguns els ha apartat de l'Esgl√©sia, o almenys d'"aquesta" Esgl√©sia. Que una semblant actitud envers Catalunya vingui embolicada en la cel¬∑lofana que ens estimen, sona a sarcasme.






ÔĽŅ





  El Rosari   Cant de la Salve
  Laudes   Vespres
  Completes   Missa Catedral
  Missa Montserrat
Urgell Solsona Vic Lleida Tortosa Tarragona San Feliu de Llobregat Terrassa Barcelona Girona
  INTRANET