El Primer Pla d’aquesta setmana, elaborat per
Carme Munté, parteix d’una notÃcia que ha preocupat molts i que ha encès
algunes alarmes: el fet que el 3 de maig passat el grup parlamentari socialista
del Congrés de Diputats d’Espanya —arran d’una proposta de part del Parlament
català — presentés una Proposició de Llei Orgà nica de regulació de l’eutanà sia.
I que quatre dies després fos acceptada a trà mit per al seu debat i posterior
votació. Tot i que la mort és una realitat humana i que tots sabem que ens arribarÃ
algun dia, encara és un tabú que la nostra societat occidental mira d’ometre en
les converses i en l’à mbit públic. Els metges solen ser clars a l’hora de
parlar amb un pacient i els seus familiars sobre el diagnòstic d’una malaltia
greu i sobre la imminència o no del final. Paral·lelament, però, la mort ha
perdut rellevà ncia social i en el nostre context passa cada vegada amb més
rapidesa: hospital o clÃnica, dipòsit, tanatori, vetlla (o no), cerimònia i
inhumació o incineració. No obstant això, a tothom preocupa la pròpia mort i
particularment la mort dels éssers estimats. I més encara que la mort, el que
de debò amoïna és el patiment. AixÃ, són freqüents les frases: «Quan em veieu
aixÃ, no em deixeu patir», «doctor, sobretot que no pateixi», «la mort no
m’espanta, però el patiment, sû. La Dra. Maria Pilar Núñez Cubero, experta en
bioètica, afirma que avui «tenim en medicina un arsenal terapèutic per pal·liar
i alleugerir el malalt de forma psÃquica, social i espiritual», caldria que
aquests recursos fossin més coneguts per tots i que es treballés en aquesta
triple dimensió de manera molt més coordinada. De la mateixa manera que es
rebutja el patiment evitable o l’obstinació terapèutica, també esgarrifa pensar
que d’altres puguin decidir sobre la fi de la pròpia vida i que la mort —pròpia
o dels éssers estimats— sigui planejada com es planifica una cesà ria o
qualsevol operació quirúrgica. Per això diem no a l’eutanà sia activa, sà a un
acompanyament digne en el final; que la mort pugui ser de debò l’últim acte
humà . Que puguem morir amb la major naturalitat possible i en companyia dels
éssers volguts. I que tot sigui objecte d’un debat serè, sense crispació. |
