EDITORIAL 
Aplaudiment als avis
Redacció 11/06/2019

Avui les àvies i els avis fan un paper extraordinari de suport a les famílies. Quan els pares treballen tots dos, sovint són els avis els que han d’acompanyar o anar a buscar els nens a l’escola, o totes dues coses. Són els avis els que tantes vegades han de fer de mainaders, han de preparar berenars, han d’explicar contes, han de jugar i també han d’exercir de transmissors de la fe. Són els avis que pateixen perquè els nets no han estat batejats encara, o no hi ha intenció de batejar-los mai, o els costa d’aprendre les pregàries, o estan tot el dia enderiats davant de la pantalla, o són massa moguts, o se’ls atorga un protagonisme que no els pertoca... I moltes vegades aquesta tasca subsidiària —que la majoria d’avis fan de bon grat— ve acompanyada del sofriment físic o psicològic. És cert que les persones avui, en general, arribem a grans amb millor qualitat de vida, però és evident que als setanta o als vuitanta anys ja no es té la mateixa agilitat d’abans, ni física ni mental, per seguir uns infants molt perceptius i de vegades estressats i estressants.

Quant al sofriment interior, moltes vegades els avis es troben sols. I no perquè no tinguin companyia sinó perquè pateixen la viduïtat (gairebé res no pot suplir l’absència del cònjuge desaparegut) o senten la bretxa generacional, o perceben que el món dels seus nets ja no és el seu món, o troben que ningú no valora una tasca de suplència que potser ja no els tocaria fer, si més no amb tanta assiduïtat. En el Primer Pla d’aquesta setmana abordem el tema de la solitud de la gent gran que en alguns casos ratlla l’emergència i, de la mà d’experts, apuntem els camins per superar-la.

Aplaudim els avis. I invitem els fills i nets a escoltar-los: quantes lliçons de vida i de saviesa es poden sentir dels seus llavis o aprendre dels seus exemples. En altres cultures, com les de l’Àfrica, els avis sempre tenen un paper fonamental, s’hi compta i no fan feines substitutòries per motius laborals.

I les persones grans que no tenen nets, encara que genèricament se’ls anomeni «avis», potser han de fer també feines supletòries amb persones que els són confiades i les han de fer compatibles amb sofrences semblants. O ningú no els encomana res i veuen passar les hores mortes amb escasses motivacions. Quantes vegades en la quotidianitat de preveres, religiosos i religioses grans, hi ha també el drama de la solitud, que només pal·lia el sentit de proximitat amb l’Autor de la vida que d’infant rebé la lloança dels ancians Simeó i Anna al temple.













  El Rosari   Cant de la Salve
  Laudes   Vespres
  Completes   Missa Catedral
  Missa Montserrat
Urgell Solsona Vic Lleida Tortosa Tarragona San Feliu de Llobregat Terrassa Barcelona Girona
  INTRANET