Catalunya crema. El
panorama de la reivindicació independentista ha vist aparèixer grups radicals
i, amb ells, la violència als carrers. Les manifestacions –algunes
agressives– atrauen els joves catalans, que protesten contra la condemna del
Tribunal Suprem de Madrid als lÃders independentistes. Els joves demanen
polèmicament als polÃtics catalans què hi han guanyat amb la reivindicació pacÃfica
de la independència. En realitat la classe polÃtica de Barcelona també
s'ha radicalitzat al voltant del tema de la independència. El referèndum de l'1
d'octubre de 2017, amb el 90% de vots a favor de la independència (sobre una
participació del 43% dels catalans) mostra un camà que sembla obligat.
 És el camà de l'enfrontament. El Govern de Rajoy,
ara fa dos anys, va considerar que aquest camà era el camà natural davant del
referèndum. Ja ho era abans, quan aquell Govern va desatendre les peticions de
Barcelona. Manca una cultura de dià leg en la classe polÃtica espanyola. Si
les posicions es radicalitzen a Catalunya, l'exacerbació ja s'ha produït a
Madrid, on no s'emprèn el camà de la negociació per salvar la unitat
d'Espanya. Hi ha el perill que una part d'Espanya –Catalunya– marxi del
Regne, mentre que la monarquia no sembla tenir un paper de mediació. El
2014, davant de la independència d'Escòcia, la reina Elisabet va ser neutral, i
només va advertir que calia «pensar amb molta atenció al futur» quan es votés
en el referèndum per la independència escocesa.
A Espanya el referèndum català es considera il·legal. Sobretot, l'absència
de dià leg sembla rendible polÃticament. El 10 de novembre se
celebraran eleccions generals sis mesos després que el resultat de les darreres
eleccions no permetés formar un nou Govern a Espanya. La situació catalana
complica el quadre polÃtic tan fluid. Tant els socialistes –que ara mateix
encapçalen els sondejos (tot i que necessitaran aliances per governar)– com els
populars –que estan remuntant– insisteixen en la qüestió catalana per guanyar
consensos. Esperen, sobretot els populars, arrabassa vots als liberals de
Ciutadans i a la dreta de Vox, que darrerament ha crescut molt. Podemos, partit
antiglobal i ecosocialista, ha patit l'escissió d'una part més partidà ria de col·laborar
amb els socialistes. La campanya electoral de les properes setmanes empitjorarÃ
encara més les relacions entre Madrid i Barcelona. La polÃtica de
l'enfrontament de Madrid ha fet el joc a l'à nima radical catalana. És
preocupant que la violència hagi fet acte de presència entre els
independentistes, com si el carrer dictés la polÃtica. A Catalunya la
independència sembla irrenunciable. Amb tot, des d'un punt de vista
europeu, el divorci entre Madrid i Barcelona continua estant fora de la
història. L'economia espanyola i la catalana estan integrades (el
trencament seria perjudicial per a la darrera), però en aquests moments no es
veu voluntat de dià leg. Ambdues parts són presoneres dels nacionalismes i de la
cacera al consens. Caldria acceptar la impopularitat d'una mediació
raonable. Potser Europa podria ajudar a dialogar. Però, qui tindrà el
valor i la força de fer-ho?
Trobareu la versió italiana de
l'article en el següent enllaç: https://www.riccardiandrea.it/2019/10/catalogna-la-politica-dello-scontro-fa.html
Â
|
