L’esport amara la cultura contemporània: des de les grans competicions al lleure quotidià, des dels espectacles de masses a la manera de vestir o de pentinar-se, passant pel fet que esportistes famosos hagin esdevingut referents de molts joves i adults.

L’esport genuí és un cant a la vida i al diàleg amb el propi cos i amb el dels altres. Com afirmava el Dr. Josep Maria Cagigal, filòsof de l’esport, és una manera de viure activament la pròpia corporalitat, d’assumir i d’acceptar amb alegria el nostre propi cos, tal com és.

Segons els experts, l’esport pot promoure tres classes de valors: els que estan relacionats amb la salut, el coneixement del propi cos, la higiene i l’alimentació, els valors utilitaris (eficiència, esforç, perseverança i planificació) i els valors morals (responsabilitat, diàleg, resiliència...). L’esport és una ocasió per a l’adquisició de virtuts perquè té un notable poder formatiu: a nivell personal ajuda en el desenvolupament psicomotriu, referma l’autoestima, la identitat, el benestar; ajuda globalment a la realització personal. I alhora facilita la integració social, la comunicació i fins i tot el diàleg i la reconciliació entre països enfrontats.

Des de l’antigor s’han establert relacions profundes entre el cristianisme i el món de l'esport. El cristianisme primitiu va utilitzar les metàfores esportives per a la transmissió del missatge cristià. Així, el cristià apareix com un autèntic atleta de Crist que obté, després de la justa carrera o del lleial combat, la seva recompensa.

Els professors Guillem Turró i Conrad Vilanou dedicaren un assaig a La pedagogia esportiva de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (1931-1936) (Claret, 2014) on es posava en relleu la importància del paper de l’Església militant en aquest àmbit, una pedagogia que, a escala institucional, no ha tingut prou continuïtat. És un altre repte de la comunitat eclesial.