Ràdio Estel






Pàgines que m'han corprès

Dia d'emissió: Dimecres
Horari: de 23h a 23.30h
Tipus de programa: Divulgatiu

Descripció: Pàgines que m'han corprès no és un programa sobre llibres, sinó un programa sobre com els llibres ens fan sentir, sobre com els llibres són capaços d’inspirar-nos.


Al final de cada programa, ens desvela qui és l’autor del text que ha llegit i a quina obra pertany. Escoltar el text sense saber qui n’és l’autor permet rebre’l sense filtres: es tracta d’una dona o d’un baró? És català? Castellà? Anglès? De l’actualitat? Un autor clàssic? …

A la web del programa podreu trobar els textos corresponents a cada emissió acompanyats de la selecció de frases que ha comentat la Teresa. El programa té un component interactiu: els oients podeu enviar a l’adreça paginesquemhancorpres@radioestel.cat les pàgines que a vosaltres us hagin corprès i la Teresa en triarà una per tal de comentar-la un cop al mes. Els textos que envieu han de ser com a màxim de 2 pàgines del llibre (màxim 3.000 caràcters).

Direcció: Teresa Forcades
Redacció:
Presentació: Teresa Forcades

Email: paginesquemhancorpres@radioestel.cat
Web:

Facebook:
Twitter:




   







20180502-23_00PAGINESQUEMHANCORPRES.MP3

PROGRAMA 32

De tant en tant clavava puntades a les petites pinyes que cobrien el terra del bosc –. Jo persegueixo alguna cosa absoluta, és a dir, indefinida, i com més m’hi acosto, més de pressa fuig de mi. Com que ho vull tenir tot, no tindré mai res.

La sospita que tenia als ulls havia donat lloc a una expressió reflexiva. Jo sentia un gran desig que em digués alguna cosa sobre la vida. Havia de dir-m’ho, tenia quinze i vint anys més que jo! Però ell parlava de pintura. Per a ell, la vida era pintar.

- No hi ha regles en la pintura – deia –, i l’opressió, o l’obligació servil de fer estudiar o fer anar a tots pel mateix camí és un gran impediment per als joves i tots els que professen aquest art tan difícil, que toca més en allò diví que cap altre, per significar el que Déu ha criat *.

La lluna ja havia fet camí fins a trobar-se just damunt dels nostres caps. Sentia que brillava només per a nosaltres. Ara caminàvem a poc a poc sobre la sorra del Guadalquivir; em vaig treure les sabates. El pintor callava i jo escoltava la música que sanglotava en algun lloc distant. Era una flauta. La vaig fer notar al pintor. No la sentia. Vaig deixar anar un sospir. Estava tan endinsat en les seves reflexions que ni tan sols s’adonava que les seves sabates noves s’enfonsaven en la sorra. En silenci vaig assenyalar la lluna. L’home es va inclinar cap enrere per observar el cel.

- Quin misteri profund i impenetrable s’amaga en la imitació de la divina natura, que sense ella res no és bo, i no sols en la pintura! *

Escoltava el to entusiasmat de la seva veu i la flauta que l’acompanyava. Una ària curiosa per a baríton ronc i flauta. Vaig tornar a pensar en Madame du Châtelet i les seves reflexions sobre la felicitat. Veritablement, la gent rica i noble, acostumada de sempre al confort, no sap assaborir la felicitat, i encara menys trobar-la. En canvi aquests ... aquests homes i dones de poble, els majos i les majas, coneixen la felicitat. Per què, de fet, miro Francisco com un ruc inculte? Paco, un home tosc i brutal? No. Sóc jo qui el vol veure així. Si el veiés com un intel·lectual refinat, la màgia desapareixeria, començaria a avorrir-lo.

- Jo no veig més que cossos i formes il·luminats i cossos i formes que no ho estan – continuava tot passant els ulls pels xiprers i els pins, lluents com si algú els hagués vessat un cossi ple de mercuri al damunt –. Plans que avancen i plans que reculen; relleus i profunditats. La meva vista mai no descobreix ni línies ni detalls. No compto els pèls de la barba de l’individu que passa ni els botons del seu vestit, i el meu pinzell no hi ha de veure més bé que jo. *

- És cert, però per què m’ho dieu precisament ara, don Francisco?

- Us explico que la natura és l’únic mestre d’un pintor i de qualsevol artista. A l’inrevés de la natura, aquests càndids mestres veuen detalls en el conjunt i els seus detalls són quasi sempre falsos i convencionals. La Natura és l’únic mestre de dibuix ... *

No em sabia dir el que jo volia sentir. Per què s’entossudia a no veure’m com una dona? En aquell moment ple d’encís, el seu monòleg sobre l’art em semblava estèril; si l’art no era res en comparació amb el que estàvem vivint! Tenia la sensació que ell era més jove que jo: potser l’avorriria ben aviat. Tot i això li envejava el fet de viure per a alguna cosa.

* Els passatges d’aquest relat marcats amb un asterisc corresponen a declaracions autèntiques de Goya.

FRASES QUE HE COMENTAT DURANT EL PROGRAMA:

1. COM QUE HO VULL TENIR TOT, NO TINDRÉ MAI RES.

2. L’OPRESSIÓ, O L’OBLIGACIÓ SERVIL DE FER ESTUDIAR O FER ANAR A TOTS PEL MATEIX CAMÍ ÉS UN GRAN IMPEDIMENT PER ALS JOVES.

3. QUIN MISTERI PROFUND I IMPENETRABLE S’AMAGA EN LA IMITACIÓ DE LA DIVINA NATURA, QUE SENSE ELLA RES NO ÉS BO, I NO SOLS EN LA PINTURA!

4. NO COMPTO ELS PÈLS DE LA BARBA DE L’INDIVIDU QUE PASSA NI ELS BOTONS DEL SEU VESTIT, I EL MEU PINZELL NO HI HA DE VEURE MÉS BÉ QUE JO.


MOSTRA/OCULTA PORTADA



QUINES SÓN LES PÀGINES QUE A TU T’HAN CORPRÈS? Per mitjà d’aquest formulari pots fer-me arribar la teva proposta de pàgines que t’han corprès. El text que envïis ha de ser en català i ha de tenir un màxim de 3.000 caràcters. Cal que indiquis l’autor, el títol del llibre, el nom del traductor en cas que l’original no sigui català, l’editorial, l’any d’edició i també el número de les pàgines d’on has tret el text. D’entre tots els textos que m’arribin en triaré un cada mes per comentar en un dels programes. T’animes a enviar el teu text?
Nom
Email
Població
Comentari




TORNAR ACTUAL