Ràdio Estel






Pàgines que m'han corprès

Dia d'emissió: Dimecres
Horari: de 23h a 23.30h
Tipus de programa: Divulgatiu

Descripció: Pàgines que m'han corprès no és un programa sobre llibres, sinó un programa sobre com els llibres ens fan sentir, sobre com els llibres són capaços d’inspirar-nos.


Al final de cada programa, ens desvela qui és l’autor del text que ha llegit i a quina obra pertany. Escoltar el text sense saber qui n’és l’autor permet rebre’l sense filtres: es tracta d’una dona o d’un baró? És català? Castellà? Anglès? De l’actualitat? Un autor clàssic? …

A la web del programa podreu trobar els textos corresponents a cada emissió acompanyats de la selecció de frases que ha comentat la Teresa. El programa té un component interactiu: els oients podeu enviar a l’adreça paginesquemhancorpres@radioestel.cat les pàgines que a vosaltres us hagin corprès i la Teresa en triarà una per tal de comentar-la un cop al mes. Els textos que envieu han de ser com a màxim de 2 pàgines del llibre (màxim 3.000 caràcters).

Direcció: Teresa Forcades
Redacció:
Presentació: Teresa Forcades

Email: paginesquemhancorpres@radioestel.cat
Web:

Facebook:
Twitter:




   







20191002-23_00PAGINESQUEMHANCORPRES.MP3

PROGRAMA 70

Dins el corredor tranquil i buit, a l’hora calmosa de començaments de la tarda, semblava una ombra, petit com era pels seus cinc anys, silenciós i discret com una ombra. Si algú hagués entrat al corredor, no hauria sabut dir exactament quan i cap a quin indret havia desaparegut, per quina porta, cap a quina cambra. Però en aquella hora no hi havia ningú al corredor. Ho sabia. Ja gairebé feia un any que feia el mateix, des del dia que, per atzar, havia descobert la pasta dentifrícia que usava l’encarregada del refectori.

Quan va trobar-se dins la cambra, sobre els peus nus i silenciosos, va dirigir-se al tocador on hi havia el tub. Mirava el cuc rosat que es retorçava dolç, fresc i lent pel seu dit color de pergamí quan sentí passos al corredor i tot seguit unes veus darrera la porta. Potser va reconèixer la veu de la dona. Sigui com sigui, no esperà a saber si entraria o no. Amb el tub a la mà i sempre tan silenciós, com una ombra sobre els peus nus va travessar la cambra i s’esmunyí darrera una cortina que amagava un racó de l’habitació. Va ajupir-se entre les sabates delicades i la flonjor de les peces femenines penjades. Va sentir que l’encarregada del refectori i el seu company entraven a la cambra.

En aquell temps, per a ell la dona no era sinó un accessori mecànic al fet de menjar, al nodriment al refectori, a la cerimònia de menjar sobre els bancs de fusta, el qual accessori a vegades travessava el seu camp visual per a impressionar-lo únicament com una cosa agradable per associació d’idees, i agradable de contemplar. Jove, grasseta, dolça, rosada i blanca, el feia pensar en el refectori, li ficava a la boca la idea d’una cosa dolça i enganxosa i al mateix temps rosada i clandestina. Quan per primer cop descobrí la pasta dentifrícia a la seva cambra, hi anà de dret tot i que mai no havia sentit a parlar d’aquell producte; era com si ja sabés que ella posseïa alguna de les seves qualitats i que la hi trobaria. També coneixia la veu del seu company. Era la d’un intern de l’hospital del comtat que ajudava el doctor de la parròquia; també ell era una figura familiar a la casa i encara no era un enemic.

Darrera la cortina se sentia segur. Quan se n’anessin tornaria la pasta al seu lloc i també se n’aniria. S’estava, doncs, arraulit darrera la cortina des d’on sentia, sense escoltar-lo, el murmuri ardent de la dona: ‘No! No! Aquí no. Ni ara. Ens podrien descobrir. Algú podria ... No, Charley, t’ho prego!’. Pel que fa a les paraules de l’home, no les podia comprendre. També parlava en veu baixa. Tenia un so brutal, com en aquell temps el tenien per a ell totes les veus d’home, per tal com era encara massa jove per a escapar-se del món de les dones i gaudir d’aquesta breu treva abans de caure-hi de nou per a restar-hi fins a l’hora de la seva mort. Sentí altres remors que no coneixia: un fregament de peus, el soroll de la clau que girava al pany. ‘No, Charley, t’ho prego! Pel que més vulguis, Charley!’, xiuxiuejava la dona. Sentí més sorolls, refrecs, murmuris, però cap més paraula. No escoltava. Es limitava a sentir mentre pensava, sense prestar-hi cap interès ni cap atenció particular, que era una hora ben estranya per a ficar-se al llit. I aleshores, de nou, el murmuri apagat de la dona li arribà a través de la cortina. ‘Tinc por! De pressa! De pressa!’.

S’estava culivat entre les sabates i les peces interiors, sedoses, impregnades de l’olor de la dona. Va adonar-se, però, únicament pel tacte, que el tub abans cilíndric s’havia aplanat. Amb el gust, però sense veure’l, contemplà el cuc fred, invisible que se li enroscava pel dit i automàticament se li enganxava a la boca amb la seva sabor aspra i ensucrada. Ordinàriament només n’hauria menjat una vegada, hauria tornat el tub al seu lloc i hauria abandonat la cambra. Fins i tot als cinc anys ja sabia que no n’havia de menjar més. Potser era el seu instint animal que l’advertia que si en menjava més li faria mal; i potser el seu instint humà li deia que si n’agafava més, ella se n’adonaria. Era la primera vegada que en menjava més. Ara, amagat i a l’aguait, n’havia menjat una bona quantitat. Pel tacte, podia adonar-se que ja feia estona que transpirava, que des de feia una estona no havia fet sinó suar. Ara no sentia res. Darrera la seva cortina probablement no hauria sentit ni un tret de fusell. Semblava haver-se concentrat en ell mateix, observant la seva suor, contemplant com la seva boca engolia una altra ració de pasta que el seu estòmac refusava. No hi havia dubte que es negava a passar. Immòbil, absolutament contemplatiu, semblava inclinat sobre ell mateix, com un químic al seu laboratori, esperant. L’espera no va ser llarga. Tot d’una la pasta que ja s’havia empassat va remoure’s dintre seu en un esforç per sortir, per a retornar on l’aire era fred. Ja no tenia gust ensucrat. En l’obscuritat impregnada, carregada de l’olor rosada de dona, seguia ajupit darrera la cortina amb els llavis plens d’una escuma de color de rosa, escoltant les seves entranyes, esperant amb un fanatisme admirat el que estava a punt de passar-li. I aleshores li va passar. Amb un abandonament passiu i complet, va dir-se: ‘Bé, ja està’.

Quan van arrencar la cortina ni tan sols alçà els ulls. Quan les mans els van arrabassar violentament del seu vòmit, no va resistir-se. Es deixà penjar de les dues mans, bla, mirant amb la boca oberta i uns ulls vidriosos d’idiota la cara que ja no era blanca i rosada sinó enquadrada per uns cabells salvatgement despentinats, aquells cabells les llises trenes dels quals solien fer-lo pensar en bombons. ‘Tu, poca-vergonya!’, xiulà la veu aguda i furiosa; ‘tu, poca-vergonya! Mira que espiar-me! Negre malparit!’.


FRASES QUE HE COMENTAT DURANT EL PROGRAMA:

1. DINS EL CORREDOR TRANQUIL I BUIT, A L’HORA CALMOSA DE COMENÇAMENTS DE LA TARDA, SEMBLAVA UNA OMBRA, PETIT COM ERA PELS SEUS CINC ANYS, SILENCIÓS I DISCRET COM UNA OMBRA.

2. PER TAL COM ERA ENCARA MASSA JOVE PER A ESCAPAR-SE DEL MÓN DE LES DONES I GAUDIR D’AQUESTA BREU TREVA ABANS DE CAURE-HI DE NOU PER A RESTAR-HI FINS A L’HORA DE LA SEVA MORT.

3. IMMÒBIL, ABSOLUTAMENT CONTEMPLATIU, SEMBLAVA INCLINAT SOBRE ELL MATEIX, COM UN QUÍMIC AL SEU LABORATORI, ESPERANT.

4. QUAN VAN ARRENCAR LA CORTINA NI TAN SOLS ALÇÀ ELS ULLS.



MOSTRA/OCULTA PORTADA



QUINES SÓN LES PÀGINES QUE A TU T’HAN CORPRÈS? Per mitjà d’aquest formulari pots fer-me arribar la teva proposta de pàgines que t’han corprès. El text que envïis ha de ser en català i ha de tenir un màxim de 3.000 caràcters. Cal que indiquis l’autor, el títol del llibre, el nom del traductor en cas que l’original no sigui català, l’editorial, l’any d’edició i també el número de les pàgines d’on has tret el text. D’entre tots els textos que m’arribin en triaré un cada mes per comentar en un dels programes. T’animes a enviar el teu text?
Nom
Email
Població
Comentari