Ràdio Estel






Pàgines que m'han corprès

Dia d'emissió: Dimecres
Horari: de 23h a 23.30h
Tipus de programa: Divulgatiu

Descripció: Pàgines que m'han corprès no és un programa sobre llibres, sinó un programa sobre com els llibres ens fan sentir, sobre com els llibres són capaços d’inspirar-nos.


Al final de cada programa, ens desvela qui és l’autor del text que ha llegit i a quina obra pertany. Escoltar el text sense saber qui n’és l’autor permet rebre’l sense filtres: es tracta d’una dona o d’un baró? És català? Castellà? Anglès? De l’actualitat? Un autor clàssic? …

A la web del programa podreu trobar els textos corresponents a cada emissió acompanyats de la selecció de frases que ha comentat la Teresa. El programa té un component interactiu: els oients podeu enviar a l’adreça paginesquemhancorpres@radioestel.cat les pàgines que a vosaltres us hagin corprès i la Teresa en triarà una per tal de comentar-la un cop al mes. Els textos que envieu han de ser com a màxim de 2 pàgines del llibre (màxim 3.000 caràcters).

Direcció: Teresa Forcades
Redacció:
Presentació: Teresa Forcades

Email: paginesquemhancorpres@radioestel.cat
Web:

Facebook:
Twitter:




   







20171004-23_00PAGINESQUEMHANCORPRES.MP3

PROGRAMA 5

Hom ha escrit molt poc, en relació amb la gravetat del tema, sobre el suïcidi, hom no l’ha estudiat gens. Potser aquesta malaltia no és observable. El suïcidi és l’efecte d’un sentiment que anomenarem, si voleu, estima de si mateix, per tal de no confondre amb l’honor. El dia que l’home es menysprea, el dia en què es veu menyspreat, el moment en què la realitat de la vida està amb desacord amb les seves esperances, es mata i ret, així, homenatge a la societat, davant de la qual no vol romandre desvestit de les seves virtuts i de la seva esplendor. Tot i el que se sol dir, entre els ateus (cal exceptuar el cristià del suïcidi), els covards són els únics que accepten una vida deshonrada. El suïcidi és de tres menes: hi ha d’antuvi el suïcidi que no és més que el darrer accés d’una llarga malaltia que certament pertany a la patologia; hi ha després el suïcidi per desesperació i, finalment, el suïcidi per raonament. Lucien volia matar-se per desesperació i per raonament, els dos suïcidis dels quals hom es pot fer enrera, car només és irrevocable el suïcidi patològic: però sovint les tres causes es reuneixen, com en el cas de Jean-Jacques Rousseau.

Lucien, un cop presa la seva decisió, caigué en la deliberació dels mitjans, i el poeta volgué acabar poèticament. Havia pensat de primer, simplement, llançar-se al Charente; però mentre baixava per les rampes de Baeulieu per darrer cop, va sentir per endavant el soroll que faria el seu suïcidi, va veure l’espectacle espantós del seu cos surant damunt l’aigua, deformat, objecte d’una investigació judicial: va tenir, com alguns suïcides, un orgull pòstum. Durant el dia que havia passat al molí de Courtois, havia passejat al llarg de la riba i havia vist, no lluny del molí, una d’aquestes extensions d’aigua rodones, que se solen trobar en els rius, la profunditat excessiva de les quals s’endevina per la tranquil·litat de la superfície. L’aigua ja no hi és ni verda, ni blava, ni clara, ni groga: hi és com un mirall d’acer polit. Les vores d’aquesta copa no ofereixen ni gladiols, no flors blaves, ni nenúfars, l’herba del prat és curta i premuda, els salzes ploren al voltant, tots ells col·locats d’una manera molt pintoresca. Hom hi endevina fàcilment un precipici ple d’aigua. Aquell que tingués el valor d’omplir-se les butxaques de pedres hi trobaria una mort inevitable i mai ningú no el trobaria. ‘Aquest és un lloc’, s’havia dit el poeta, ‘que us omple la boca per a negar-vos!’.

Aquest record li va venir a la memòria en el moment en què arribava a Houmeau. Així, doncs, es dirigí cap a Marsac, presa dels darrers i fúnebres pensaments, i amb la ferma intenció de mantenir així en secret la seva mort, de no ser objecte d’una investigació, de no ser enterrat, de no ser vist en l’horrible estat que tenen els negats quan retornen a flor d’aigua. Arribà aviat a una d’aquestes costes que es troben en els camins de França, i sobretot entre Angulema i Poitiers. La diligència de Bordeus a París s’acostava amb rapidesa i els viatgers baixarien per pujar la costa a peu. Lucien, que no volia deixar-se veure, es llançà a un caminoi lateral i es posà a collir flors d’una vinya. Quan tornà al camí ral, duia a les mans un ram de flors grogues que se solen fer a les rocalles de les vinyes i va anar a ensopegar amb un viatger vestit de negre de cap a peus, amb els cabells empolvorats, calçat amb sabates de pell d’Orléans, amb sivelles de plata, de rostre morè i gravat, com si de menut hagués caigut al foc. Aquest viatger, d’aspecte tan eclesiàstic, caminava lentament i fumava un cigar. En sentir Lucien que saltava de la vinya al camí ral, el desconegut es girà, va semblar sorprès de la bellesa profundament malenconiosa del poeta, del seu ram simbòlic i dels vestits tan elegants que duia. Aquest viatger semblava un caçador que troba una presa que ha cercat molt de temps inútilment. Deixà que Lucien se li acostés i retardà el seu pas, com si mirés al fons de la costera. Lucien, que féu el mateix moviment, hi descobrí una calessa petita, de dos cavalls i el cotxer a peu que els duia per les regnes.
- Heu deixat córrer la diligència, senyor, i perdreu el vostre lloc, menys que vulgueu pujar a la meva calessa per agafar-la altre cop – va dir el viatger a Lucien, tot pronunciant aquestes paraules amb un accent espanyol molt fort i posant en el seu oferiment una cortesia exquisida.

Sense esperar la resposta de Lucien, l’espanyol tragué de la seva butxaca un estoig de cigars i l’oferí a Lucien perquè n’agafés un.

- No sóc un viatger – respongué Lucien – i sóc massa a prop del meu destí per acceptar-vos un cigar ...
- Sou molt sever amb vós mateix – digué l’espanyol –. Tot i que sóc canonge honorari de la catedral de Toledo em permeto un cigar de temps en temps. Déu ens ha donat el tabac per adormir les nostres passions i els nostres delers ... Em sembla que teniu alguna pena, com a mínim en porteu el signe a la mà, com el trist déu de l’himeneu. Agafeu-lo. Totes les vostres penes fugiran amb el fum.

I el capellà li oferí de bell nou l’estoig de palla, amb una mena de seducció, tot llançant a Lucien una mirada plena de caritat.

- Perdoneu-me, pare – replicà secament Lucien –, no hi ha cigars que puguin esbandir les meves penes.

I mentre deia això, els ulls de Lucien s’ompliren de llàgrimes.

- Oh, jove! Deu ser la Providència divina la qui m’ha fet desitjar de deixondir-me amb una mica d’exercici a peu de la son que sol agafar a tots els viatgers a aquestes hores del matí, perquè pogués, tot consolant-vos, complir la meva missió a la terra ... I quines penes podeu tenir, a la vostra edat?

- El vostre consol, pare, seria ben inútil: sou espanyol, jo sóc francès; vós creieu en els manaments de l’Església, jo sóc ateu ...

- Santa Virgen del Pilar! ... Sou ateu – exclamà el capellà, passant el seu braç davall el de Lucien amb una pressa maternal –. Aquesta és una de les curiositats que m’havia promès d’observar a París. A Espanya no creiem en els ateus. Només a França es poden tenir, als dinou anys, opinions semblants.

- Sóc un ateu complet; no crec ni en Déu, ni en la societat, ni en la felicitat. Mireu-me bé, pare; car, dintre d’algunes hores, ja no existiré ... Aquest és el meu darrer sol! – va dir Lucien amb una mena d’èmfasi, mentre assenyalava el cel.

FRASES QUE HE COMENTAT DURANT EL PROGRAMA:

1. EL DIA QUE L’HOME ES MENYSPREA, EL DIA EN QUÈ ES VEU MENYSPREAT, EL MOMENT EN QUÈ LA REALITAT DE LA VIDA ESTÀ AMB DESACORD AMB LES SEVES ESPERANCES, ES MATA

2. TOT I EL QUE SE SOL DIR, ENTRE ELS ATEUS (CAL EXCEPTUAR EL CRISTIÀ DEL SUÏCIDI), ELS COVARDS SÓN ELS ÚNICS QUE ACCEPTEN UNA VIDA DESHONRADA

3. TOT I EL QUE SE SOL DIR, ENTRE ELS ATEUS (CAL EXCEPTUAR EL CRISTIÀ DEL SUÏCIDI), ELS COVARDS SÓN ELS ÚNICS QUE ACCEPTEN UNA VIDA DESHONRADA

4. SÓC UN ATEU COMPLET; NO CREC NI EN DÉU, NI EN LA SOCIETAT, NI EN LA FELICITAT


MOSTRA/OCULTA PORTADA



QUINES SÓN LES PÀGINES QUE A TU T’HAN CORPRÈS? Per mitjà d’aquest formulari pots fer-me arribar la teva proposta de pàgines que t’han corprès. El text que envïis ha de ser en català i ha de tenir un màxim de 3.000 caràcters. Cal que indiquis l’autor, el títol del llibre, el nom del traductor en cas que l’original no sigui català, l’editorial, l’any d’edició i també el número de les pàgines d’on has tret el text. D’entre tots els textos que m’arribin en triaré un cada mes per comentar en un dels programes. T’animes a enviar el teu text?
Nom
Email
Població
Comentari