Ràdio Estel






Pàgines que m'han corprès

Dia d'emissió: Dimecres
Horari: de 23h a 23.30h
Tipus de programa: Divulgatiu

Descripció: Pàgines que m'han corprès no és un programa sobre llibres, sinó un programa sobre com els llibres ens fan sentir, sobre com els llibres són capaços d’inspirar-nos.


Al final de cada programa, ens desvela qui és l’autor del text que ha llegit i a quina obra pertany. Escoltar el text sense saber qui n’és l’autor permet rebre’l sense filtres: es tracta d’una dona o d’un baró? És català? Castellà? Anglès? De l’actualitat? Un autor clàssic? …

A la web del programa podreu trobar els textos corresponents a cada emissió acompanyats de la selecció de frases que ha comentat la Teresa. El programa té un component interactiu: els oients podeu enviar a l’adreça paginesquemhancorpres@radioestel.cat les pàgines que a vosaltres us hagin corprès i la Teresa en triarà una per tal de comentar-la un cop al mes. Els textos que envieu han de ser com a màxim de 2 pàgines del llibre (màxim 3.000 caràcters).

Direcció: Teresa Forcades
Redacció:
Presentació: Teresa Forcades

Email: paginesquemhancorpres@radioestel.cat
Web:

Facebook:
Twitter:




   







20190313-23_00PAGINESQUEMHANCORPRES.MP3

PROGRAMA 60

El record de la nostra amistat és l’ombra que aquí m’acompanya, que no sembla deixar-me mai, que em desperta a la nit per explicar-me cop i recop la mateixa història fins que la repetició fatigosa fa que la son m’abandoni fins a la matinada, i a la matinada torna a començar, em segueix al pati de la presó i em fa parlar sol mentre camino amb els passos feixucs. Em veig obligat a recordar cada detall relacionat amb cada moment horrorós. No hi ha res del que va passar en aquells anys nefastos que no pugui recrear a la cambra del cervell reservada per a l’aflicció o el desesper. Em torna cada nota de la teva veu forçada, cada gest i cada convulsió de les teves mans nervioses, cada paraula implacable, cada expressió verinosa. Recordo el carrer o el riu per on vam baixar, la paret o els arbres que ens envoltaven, l’hora que marcaven les broques del rellotge, la direcció de les ales del vent, la forma i el color de la lluna.

Sé que hi ha una resposta a tot el que t’he dit, i és que m’estimaves, que al llarg dels dos anys i mig en què els fats teixien en un sol dibuix escarlata els fils de les nostres vides em vas estimar de debò. Sí, ja ho sé que sí. Al marge del teu comportament, sempre vaig creure que en el fons m’estimaves de debò. Tot i que veia molt clar que la meva posició en el món de l’art, l’interès que la meva personalitat sempre havia despertat, els diners, el luxe en què vivia, els mil i un aspectes que contribuïen a crear una vida tan enlluernadorament, tan meravellosament improbable com la meva eren, sense excepcions, elements que et fascinaven i feien que t’aferressis a mi. Tanmateix, a més de tot això hi havia una altra cosa, una atracció estranya per tu. Em vas estimar molt millor del que vas estimar a ningú més. Però a la teva vida, com a la meva, hi ha hagut una tragèdia terrible, encara que són dues tragèdies ben diferents. ¿Vols saber quina ha estat? Ha estat aquesta: en tu l’odi sempre ha tingut més força que l’amor. L’odi al teu pare era d’una envergadura tal que va superar, enderrocar i eclipsar tot l’amor per mi. No hi va haver cap lluita entre ells, o molt poca, ja que les dimensions de l’odi eren immenses i el seu creixement monstruós. No et vas adonar que a la mateixa ànima no hi ha lloc per totes dues passions. No poden viure juntes en aquella casa preciosa. L’amor es nodreix de la imaginació, per la qual ens tornem més savis del que sabem, millors del que creiem, més nobles del que som, per la qual veiem la vida com un tot, per la qual i només per la qual entenem els altres tant en les seves relacions reals com ideals. Només el que és bo, i s’ha concebut amb bondat, pot nodrir l’amor. Però l’odi es pot nodrir de qualsevol cosa. No hi va haver cap copa de xampany de les que vas beure, cap plat exquisit dels que vas menjar en aquells anys, que no et nodrís l’odi i te l’engreixés. Per tant, per satisfer-lo vas jugar amb la meva vida, igual que vas jugar amb els meus diners, sense compte, a la lleugera, indiferent a les conseqüències. Et vas imaginar que si perdies, la pèrdua no seria pas teva. Si guanyaves, sabies que serien teus l’exultació i els avantatges de la victòria.

L’odi fa que la gent es torni cega. Tu no n’eres conscient. L’amor pot llegir el que és escrit a l’estrella més remota, però l’odi et va cegar tant que no veies més enllà del jardí estret, tancat, d’una luxúria ja pansida, dels teus desigs vulgars. La terrible falta d’imaginació, l’únic defecte realment funest del teu caràcter, era el resultat de l’odi que t’habitava. D’una manera subtil, callada, secreta, l’odi et rosegava, com el liquen que es menja l’arrel d’una planta groguenca, fins que vas acabar veient només els interessos més pobres i els propòsits més mesquins. La capacitat que l’amor hauria fomentat, l’odi la va emmetzinar i paralitzar. Quan el teu pare em va començar a atacar va ser en tant que amic teu i en una carta privada adreçada a tu. Tan bon punt vaig llegir la carta amb les amenaces obscenes i la violència grollera vaig advertir que hi havia un perill terrible a l’horitzó dels meus dies turbulents. Et vaig dir que no volia ser l’instrument del vostre odi antic, que, per ell, a Londres jo era una presa molt millor que un Ministre d’Afers Estrangers a Homburg, que seria injust que em trobés, encara que fos un sol moment, en aquesta posició, i que tenia coses millors per fer que tenir escenes amb un borratxo, un déclassé i un imbècil com ell. No t’ho vaig poder fer entendre. L’odi et cegava. Vas insistir que la disputa realment no tenia res a veure amb mi, que no toleraries que el teu pare et fes la llei amb les teves amistats, que seria molt injust que jo interferís. Abans de veure’ns per parlar-ne, ja li havies contestat amb un telegrama estúpid i vulgar. Això, és clar, et va comprometre a seguir una línia de conducta estúpida i vulgar. A la vida els errors funestos no es deuen pas al fet de ser insensat. Un moment d’insensatesa pot ser el millor moment d’una persona. Es deuen al fet de ser lògic. Hi ha molta diferència.


FRASES QUE HE COMENTAT DURANT EL PROGRAMA:

1. EN TU L’ODI SEMPRE HA TINGUT MÉS FORÇA QUE L’AMOR.

2. L’AMOR ES NODREIX DE LA IMAGINACIÓ (...) PER LA QUAL I NOMÉS PER LA QUAL ENTENEM ELS ALTRES TANT EN LES SEVES RELACIONS REALS COM IDEALS.

3. NOMÉS EL QUE ÉS BO, I S’HA CONCEBUT AMB BONDAT, POT NODRIR L’AMOR. PERÒ L’ODI ES POT NODRIR DE QUALSEVOL COSA.

4. A LA VIDA ELS ERRORS FUNESTOS NO ES DEUEN PAS AL FET DE SER INSENSAT. UN MOMENT D’INSENSATESA POT SER EL MILLOR MOMENT D’UNA PERSONA. ES DEUEN AL FET DE SER LÒGIC.



MOSTRA/OCULTA PORTADA



QUINES SÓN LES PÀGINES QUE A TU T’HAN CORPRÈS? Per mitjà d’aquest formulari pots fer-me arribar la teva proposta de pàgines que t’han corprès. El text que envïis ha de ser en català i ha de tenir un màxim de 3.000 caràcters. Cal que indiquis l’autor, el títol del llibre, el nom del traductor en cas que l’original no sigui català, l’editorial, l’any d’edició i també el número de les pàgines d’on has tret el text. D’entre tots els textos que m’arribin en triaré un cada mes per comentar en un dels programes. T’animes a enviar el teu text?
Nom
Email
Població
Comentari