Ràdio Estel






Pàgines que m'han corprès

Dia d'emissió: Dimecres
Horari: de 23h a 23.30h
Tipus de programa: Divulgatiu

Descripció: Pàgines que m'han corprès no és un programa sobre llibres, sinó un programa sobre com els llibres ens fan sentir, sobre com els llibres són capaços d’inspirar-nos.


Al final de cada programa, ens desvela qui és l’autor del text que ha llegit i a quina obra pertany. Escoltar el text sense saber qui n’és l’autor permet rebre’l sense filtres: es tracta d’una dona o d’un baró? És català? Castellà? Anglès? De l’actualitat? Un autor clàssic? …

A la web del programa podreu trobar els textos corresponents a cada emissió acompanyats de la selecció de frases que ha comentat la Teresa. El programa té un component interactiu: els oients podeu enviar a l’adreça paginesquemhancorpres@radioestel.cat les pàgines que a vosaltres us hagin corprès i la Teresa en triarà una per tal de comentar-la un cop al mes. Els textos que envieu han de ser com a màxim de 2 pàgines del llibre (màxim 3.000 caràcters).

Direcció: Teresa Forcades
Redacció:
Presentació: Teresa Forcades

Email: paginesquemhancorpres@radioestel.cat
Web:

Facebook:
Twitter:




   







20180620-23_00PAGINESQUEMHANCORPRES.MP3

PROGRAMA 38

Guillaume Apollinaire, en canvi, era realment encantador. Just aleshores, és a dir, a l’època en què Gertrude Stein va conèixer Apollinaire, hi havia l’emoció per un duel en el qual ell s’havia de batre amb un altre escriptor. Fernande i Pablo en van parlar amb tant d’entusiasme, i tan divertits, i amb tant d’argot de Montmartre, això era al començament de conèixer-se, i ella sempre es mostrà més aviat poc clara sobre el que va passar. Però el quid de la qüestió era que Guillaume havia desafiat l’altre home, i Max Jacob havia de ser el padrí i testimoni de Guillaume. Guillaume i el seu rival es van asseure en el seu cafè preferit tot el dia i esperaren, mentre els seus padrins anaven i venien. Com va acabar tot, Gertrude Stein no ho sap, només que no es va batre ningú, però el gran esvalot va ser per la factura que cada padrí i testimoni va donar al seu representat. Allà s’hi especificaven l’hora en que havien pres cada cafè i, naturalment, havien de prendre un cafè cada vegada que s’asseien en un local o un altre amb un representant o amb l’altre, i també quan els dos padrins es trobaven. Es plantejà, així mateix, la qüestió de sota quines circumstàncies tenien la necessitat absoluta de prendre una copa de conyac amb el cafè. I quantes vegades haurien pres cafè si no haguessin estat padrins. Tot això els conduí a reunions interminables i discussions i afegits més interminables encara. Va durar dies, potser setmanes i mesos, i quan va ser que tothom va cobrar, al final, fins i tot el propietari del cafè, ningú no ho sap del cert. Va ser molt comentat que Apollinaire s’havia desprès amb una immensa dificultat fins de la més mínima quantitat de diners. Tot plegat era d’allò més fascinador.

Apollinaire era molt atractiu i interessant. Tenia el cap d’un dels últims emperadors romans. Tenia un germà del qual havíem sentit parlar però que no vam veure mai. Treballava en un banc i, per tant, anava raonablement ben vestit. Quan algú de Montmartre havia d’anar a algun lloc on s’havia d’anar vestit de manera convencional, ja fos per trobar-se amb un conegut o assistir a una cita de treball, sempre duia una peça de roba d’un vestit que era del germà de Guillaume.

Guillaume era extraordinàriament brillant i no importava el tema del qual es parlés, ni si en sabia res o no, de seguida en copsava el sentit i l’elaborava gràcies al seu enginy i la seva imaginació fins a portar-lo més enllà que ningú altre que en sabés més que ell i, ben sorprenentment, de manera generalment més encertada.

Una vegada, uns quants anys més tard, estàvem sopant amb els Picasso i, en una conversa, vaig conèixer el millor de Guillaume. Em vaig sentir molt satisfeta, però, va dir Eve (Picasso ja no vivia amb Fernande), Guillaume estava tremendament begut, si no no hauria passat mai. Tan sols en una circumstància així algú podia aconseguir fer tornar alguna frase en contra de Guillaume. L’última vegada que el vam veure va ser a París després de tornar del front. L’havien ferit seriosament al cap i li havien hagut de treure un tros de crani. Estava esplèndid amb el seu bleu horizon i el cap embenat. Va dinar amb nosaltres i vam estar xerrant una bona estona. Estava cansat i li pesava el cap. Es mostrà molt seriós, gairebé solemne. Ens en vam anar poc després, estàvem treballant amb el Fons Nord-americà per als Ferits de Guerra Francesos, i no el vam tornar a veure mai més. Més tard, Olga Picasso, la dona de Picasso, ens va dir que Guillaume Apollinaire havia mort la nit de l’armistici, que ells l’havien acompanyat tot el vespre, i que feia bon temps, les finestres estaven obertes i la gentada que passava cridava à bas Guillaume, mori Guillem*, i com que tothom que el coneixia sempre anomenava Guillaume Apollinaire pel seu nom, fins i tot en el moment de la seva mort això l’havia de molestar.

Havia estat un heroi de debò. En tant que estranger, la seva mare era polonesa i el seu pare probablement italià, no era en absolut necessari que es presentés voluntari per anar al front. Era un home de costums, fet a una vida literària i a les delícies d’una bona taula i, malgrat tot això, es va presentar voluntari. Primer es va fer de l’artilleria. Tothom li havia dit que era menys perillós i més fàcil que la infanteria, però, al cap de poc, no va poder suportar aquesta semiprotecció i es va traslladar a infanteria, i el van ferir en un atac. Va passar molt temps a l’hospital, es va recuperar una mica, va ser aleshores que el vam veure, i al final va morir el dia de l’armistici.

La mort de Guillaume Apollinaire va significar un gran canvi per a tots els seus amics, a més del dolor per la seva mort. Era tot just acabada la guerra, quan moltes coses havien canviat i la gent, naturalment, se separava. Guillaume hauria estat un lligam d’unió, sempre havia tingut la virtut d’aplegar la gent, i ara que se n’havia anat, els amics van deixar de veure’s. Però tot això va passar molt temps més tard, (...)

* Mori Guillem: els crits es referien naturalment al kàiser Guillem II.

FRASES QUE HE COMENTAT DURANT EL PROGRAMA:

1. COM VA ACABAR TOT, GERTRUDE STEIN NO HO SAP, NOMÉS QUE NO ES VA BATRE NINGÚ, PERÒ EL GRAN ESVALOT VA SER PER LA FACTURA QUE CADA PADRÍ I TESTIMONI VA DONAR AL SEU REPRESENTAT.

2. GUILLAUME ERA EXTRAORDINÀRIAMENT BRILLANT I NO IMPORTAVA EL TEMA DEL QUAL ES PARLÉS, NI SI EN SABIA RES O NO, DE SEGUIDA EN COPSAVA EL SENTIT I L’ELABORAVA GRÀCIES AL SEU ENGINY I LA SEVA IMAGINACIÓ FINS A PORTAR-LO MÉS ENLLÀ QUE NINGÚ ALTRE QUE EN SABÉS MÉS QUE ELL I, BEN SORPRENENTMENT, DE MANERA GENERALMENT MÉS ENCERTADA.

3. L’HAVIEN FERIT SERIOSAMENT AL CAP I LI HAVIEN HAGUT DE TREURE UN TROS DE CRANI.

4. ERA UN HOME DE COSTUMS, FET A UNA VIDA LITERÀRIA I A LES DELÍCIES D’UNA BONA TAULA I, MALGRAT TOT AIXÒ, ES VA PRESENTAR VOLUNTARI.


MOSTRA/OCULTA PORTADA



QUINES SÓN LES PÀGINES QUE A TU T’HAN CORPRÈS? Per mitjà d’aquest formulari pots fer-me arribar la teva proposta de pàgines que t’han corprès. El text que envïis ha de ser en català i ha de tenir un màxim de 3.000 caràcters. Cal que indiquis l’autor, el títol del llibre, el nom del traductor en cas que l’original no sigui català, l’editorial, l’any d’edició i també el número de les pàgines d’on has tret el text. D’entre tots els textos que m’arribin en triaré un cada mes per comentar en un dels programes. T’animes a enviar el teu text?
Nom
Email
Població
Comentari