Ràdio Estel






Pàgines que m'han corprès

Dia d'emissió: Dimecres
Horari: de 23h a 23.30h
Tipus de programa: Divulgatiu

Descripció: Pàgines que m'han corprès no és un programa sobre llibres, sinó un programa sobre com els llibres ens fan sentir, sobre com els llibres són capaços d’inspirar-nos.


Al final de cada programa, ens desvela qui és l’autor del text que ha llegit i a quina obra pertany. Escoltar el text sense saber qui n’és l’autor permet rebre’l sense filtres: es tracta d’una dona o d’un baró? És català? Castellà? Anglès? De l’actualitat? Un autor clàssic? …

A la web del programa podreu trobar els textos corresponents a cada emissió acompanyats de la selecció de frases que ha comentat la Teresa. El programa té un component interactiu: els oients podeu enviar a l’adreça paginesquemhancorpres@radioestel.cat les pàgines que a vosaltres us hagin corprès i la Teresa en triarà una per tal de comentar-la un cop al mes. Els textos que envieu han de ser com a màxim de 2 pàgines del llibre (màxim 3.000 caràcters).

Direcció: Teresa Forcades
Redacció:
Presentació: Teresa Forcades

Email: paginesquemhancorpres@radioestel.cat
Web:

Facebook:
Twitter:




   







20200226-23_00PAGINESQUEMHANCORPRES.MP3

PROGRAMA 78

Ai las! La senyoreta Chantal havia vist com s’anava fent fosc a poc a poc, fins a lliscar cap a l’altra banda de les tenebres l’esguard del seu vell amic. Havia sentit com la seva veu anava convertint-se en una ranera, fins a esdevenir de cop i volta com estrangera, i certament res d’aquesta mort tan abandonada, tan nua, no s’havia assemblat a la imatge que ella se n’havia fet. ¿Havia estat, tal volta, la prova suprema reservada al sant obscur, a l’home desvalgut, o tan sols la darrera, la decisiva lliçó del mestre a la petita deixebla, el seu consell solemne? ¿Que potser aquell bon home, tan aviat arrossegat cap a la nit, temia que no li manqués temps per a preparar l’infant heroic per a les dures experiències de la vida interior, per a la decepció fonamental que un dia o altre ha de trempar un cor predestinat a Déu? Evidentment, fins aleshores ella havia defugit, moguda per un instint molt segur, de concentrar massa temps el seu pensament en un problema, la solució del qual sabia prou bé que no assoliria mai, ultrapassant tota raó i tota hipòtesi humana, solució que no trobaria sino en Déu; però, amb tot, ho volgués o no, d’aquest vertigen de tristesa, d’aquesta solitud immensa a penes besllumada, pressentida al costat del cadàver que adorava com el d’un sant, havia brollat una mena de fantasma, que no tenia tots els trets de l’home vivent, la crida muda del qual no estava pas segura de comprendre. Evocava certes frases que un dia ell li havia dit; per exemple, que si l’amor diví és mil vegades més estricte i més exigent que la justícia, Déu pot, malgrat tot, fer-nos la gràcia, durant molt de temps, d’estimar-nos, de la mateixa manera que nosaltres estimem els infants. Però que, també, arriba l’hora que nosaltres aprenem, amb quina angoixa!, que la més inhumana de les passions de l’home adquireix en Ell una imatge inefable, que Ell és, tal com ho havien endevinat els jueus sense comprendre-ho, un Déu gelós.

Un Déu gelós… ¿En Déu, aquest desig consirós, sever, aquesta aspror, aquesta avidesa de la criatura? Ella no hi podia creure, encara; o bé era una visió massa agosarada, massa sublim, que no podia esguardar de fit a fit. I, a més, el mot mateix li sonava buit, gairebé insensat. Ella no era gelosa de ningú, i per més profundament que s’interrogués, li semblava que no podria ésser objecte de cap gelosia, àdhuc divina, perquè dia a dia se sentia menys capaç de refusar res, tan segura estava de no posseir res. Considerava que la seva vida era massa senzilla, massa estretament comandada per uns deures monòtons, quotidians, perquè corregués el risc d’allunyar-se massa — menys per virtut que per una humil necessitat — del lloc exacte on l’hauria cercada el mestre més exigent. Perquè també era una de les lliçons profundes i sagaces del pare Chevance que per damunt de tot el que importava era allunyar-se el mínim possible d’aquell punt precís on Déu ens posa, on pot retrobar-nos sempre que li plagui. El gran perill de la nostra espècie és la inestabilitat.



FRASES QUE HE COMENTAT DURANT EL PROGRAMA:

1. LA SENYORETA CHANTAL HAVIA VIST COM S’ANAVA FENT FOSC A POC A POC, FINS A LLISCAR CAP A L’ALTRA BANDA DE LES TENEBRES L’ESGUARD DEL SEU VELL AMIC.

2. PER A LES DURES EXPERIÈNCIES DE LA VIDA INTERIOR, PER A LA DECEPCIÓ FONAMENTAL QUE UN DIA O ALTRE HA DE TREMPAR UN COR PREDESTINAT A DÉU?

3. L’AMOR DIVÍ ÉS MIL VEGADES MÉS ESTRICTE I MÉS EXIGENT QUE LA JUSTÍCIA.

4. EL GRAN PERILL DE LA NOSTRA ESPÈCIE ÉS LA INESTABILITAT.


MOSTRA/OCULTA PORTADA



QUINES SÓN LES PÀGINES QUE A TU T’HAN CORPRÈS? Per mitjà d’aquest formulari pots fer-me arribar la teva proposta de pàgines que t’han corprès. El text que envïis ha de ser en català i ha de tenir un màxim de 3.000 caràcters. Cal que indiquis l’autor, el títol del llibre, el nom del traductor en cas que l’original no sigui català, l’editorial, l’any d’edició i també el número de les pàgines d’on has tret el text. D’entre tots els textos que m’arribin en triaré un cada mes per comentar en un dels programes. T’animes a enviar el teu text?
Nom
Email
Població
Comentari