Ràdio Estel






Pàgines que m'han corprès

Dia d'emissió: Dimecres
Horari: de 23h a 23.30h
Tipus de programa: Divulgatiu

Descripció: Pàgines que m'han corprès no és un programa sobre llibres, sinó un programa sobre com els llibres ens fan sentir, sobre com els llibres són capaços d’inspirar-nos.


Al final de cada programa, ens desvela qui és l’autor del text que ha llegit i a quina obra pertany. Escoltar el text sense saber qui n’és l’autor permet rebre’l sense filtres: es tracta d’una dona o d’un baró? És català? Castellà? Anglès? De l’actualitat? Un autor clàssic? …

A la web del programa podreu trobar els textos corresponents a cada emissió acompanyats de la selecció de frases que ha comentat la Teresa. El programa té un component interactiu: els oients podeu enviar a l’adreça paginesquemhancorpres@radioestel.cat les pàgines que a vosaltres us hagin corprès i la Teresa en triarà una per tal de comentar-la un cop al mes. Els textos que envieu han de ser com a màxim de 2 pàgines del llibre (màxim 3.000 caràcters).

Direcció: Teresa Forcades
Redacció:
Presentació: Teresa Forcades

Email: paginesquemhancorpres@radioestel.cat
Web:

Facebook:
Twitter:




   







20180131-23_00PAGINESQUEMHANCORPRES.MP3

PROGRAMA 21

Havien passat a portar el peix. El noi de can Mitchell, amb el cistell a plec de braç, havia saltat de la motocicleta. No hi havia temps per donar terrossos de sucre al poni a la porta de la cuina ni per fer la xerrada, perquè li havien augmentat la ronda. Havia de passar a repartir fins més enllà del turó de Bickley; i fer la volta per Waythorn, Roddam i Pyeminster, noms que, com el seu, es trobaven al Registre de Domesday. En canvi la cuinera – senyora Sands, es deia, però Trixie per als amics –, amb els seus cinquanta anys, no havia passat mai del turó, ni ganes.

Els va estampar sobre la taula de la cuina, els filets de llenguado, aquell peix semitransparent sense espines. I abans que la senyora Sands hagués tingut temps de desembolicar-los ja era fora, havent clavat un mastegot al magnífic gat ros que s’havia aixecat majestuosament de la cadira de vímet per acostar-se pomposament a la taula a rondar el peix.

Oi que feia una mica de pudor? La senyora Sands el va ensumar. El gat es fregava contra les potes de la taula, cap aquí, cap allà, contra les seves cames. En guardarien un tall per a en Sunny – el seu nom de saló, Sung-Yen, a la cuina es transformava en Sunny. Els va portar, amb el gat d’escorta, al rebost, i els va posar en una plata en aquella cambra semieclesiàstica. Perquè, abans de la Reforma, aquella casa, com tantes altres cases de la rodalia, tenia capella; i la capella s’havia convertit en rebost, canviant, com el nom del gat, amb el canvi de religió. El senyor (el seu nom de saló; a la cuina l’anomenaven Bartie) de vegades portava altres senyors a veure el rebost – quasi sempre quan la cuinera anava d’estar per casa. I no pas per veure els pernils penjats amb ganxos, ni la mantega sobre la pissarra blava, ni la carn per al sopar de l’endemà, sinó perquè veiessin el celler on donava el rebost, de volta llavorada. Si picàveu – un dels senyors portava un martell – se sentia un soroll de buit; una reverberació; sens dubte, deia, un passadís secret on algú alguna vegada s’havia amagat. Podia ser. Però a la senyora Sands li hauria agradat que no entressin a la cuina a explicar aquelles històries quan hi havia les mosses per allà. Amb això agafaven manies, aquells caps de pardalets. Sentien morts fent rodolar barrils. Veien una dama blanca caminant sota els arbres. Ningú no gosava travessar la terrassa quan s’havia fet fosc. Si un gat esternudava, ‘El fantasma!’.

Sunny tenia el seu trosset de filet. Llavors la senyora Sands va agafar un ou del cistell marró ple d’ous; alguns amb borrissol groc enganxat a la closca; llavors un pessic de farina per cobrir aquelles tires semitransparents; i un rosegó del gran bol de terrissa ple de rosegons. Llavors, altre cop a la cuina, es va posar a fer aquells ràpids moviments al forn, arreplegar la cendra, carregar-lo, reduir-li el tiratge, que omplien la casa d’ecos estranys, de manera que a la biblioteca, a la sala d’estar, al menjador i a la cambra dels nens, fessin el que fessin, pensessin o diguessin, sabien, tothom sabia, que ja faltava poc per l’esmorzar, el dinar o el sopar.

- Els sandvitxos ... – va dir la senyora Swithin, entrant a la cuina.

Es va estar d’afegir ‘Sands’ a ‘sandvitxos’ perquè Sands i sandvitxos sonava d’allò més malament. ‘Amb els noms de les persones’ li deia la seva mare, ‘no s’hi juga’. I Trixie no era un nom que li escaigués tan bé com Sands a aquella dona prima i àcida, pèl-roja, llesta i polida que mai no creava obres mestres, era cert; però tampoc li queien agulles dels cabells a la sopa. ‘Què és això, llamp del cel!?’ havia dit Bart una vegada, pescant una agulla de ganxo amb la cullera, feia quinze anys, abans que tinguessin la Sands, al temps de la Jessie Pook.

La senyora Sands va anar a buscar el pa; la senyora Swithin el pernil. L’una llescava el pa; l’altra, el pernil. Era calmant, consolidant, aquella feina manual plegades. Les mans de la cuinera tallaven, tallaven, tallaven. Mentre Lucy, aguantant la barra, s’estava amb la ganiveta suspesa en l’aire. ¿Com és que el pa eixut, rumiava, és més fàcil de tallar que el del dia? I així va saltar, desviant-se, del llevat a l’alcohol; i d’aquí a la fermentació; i d’aquí a l’embriaguesa; i d’aquí a Bacus; i jeia sota els llums purpuris en una vinya d’Itàlia, com més d’un cop havia fet; mentre la Sands sentia el tic-tac del rellotge; veia el gat; percebia el brunzir d’una mosca; i manifestava, com mostraven els seus llavis, un ressentiment que no podia expressar, contra la gent que treballava a la cuina en comptes de passar-se-la bé penjant roses de paper al graner.

FRASES QUE HE COMENTAT DURANT EL PROGRAMA:

1. PERQUÈ, ABANS DE LA REFORMA, AQUELLA CASA, COM TANTES ALTRES CASES DE LA RODALIA, TENIA CAPELLA; I LA CAPELLA S’HAVIA CONVERTIT EN REBOST, CANVIANT, COM EL NOM DEL GAT, AMB EL CANVI DE RELIGIÓ.

2. L’UNA LLESCAVA EL PA; L’ALTRA, EL PERNIL. ERA CALMANT, CONSOLIDANT, AQUELLA FEINA MANUAL PLEGADES.

3. ¿COM ÉS QUE EL PA EIXUT, RUMIAVA, ÉS MÉS FÀCIL DE TALLAR QUE EL DEL DIA? I AIXÍ VA SALTAR, DESVIANT-SE, DEL LLEVAT A L’ALCOHOL; I D’AQUÍ A LA FERMENTACIÓ; I D’AQUÍ A L’EMBRIAGUESA; I D’AQUÍ A BACUS; I JEIA SOTA ELS LLUMS PURPURIS EN UNA VINYA D’ITÀLIA, COM MÉS D’UN COP HAVIA FET;

4. I MANIFESTAVA, COM MOSTRAVEN ELS SEUS LLAVIS, UN RESSENTIMENT QUE NO PODIA EXPRESSAR, CONTRA LA GENT QUE TREBALLAVA A LA CUINA EN COMPTES DE PASSAR-SE-LA BÉ PENJANT ROSES DE PAPER AL GRANER.


MOSTRA/OCULTA PORTADA



QUINES SÓN LES PÀGINES QUE A TU T’HAN CORPRÈS? Per mitjà d’aquest formulari pots fer-me arribar la teva proposta de pàgines que t’han corprès. El text que envïis ha de ser en català i ha de tenir un màxim de 3.000 caràcters. Cal que indiquis l’autor, el títol del llibre, el nom del traductor en cas que l’original no sigui català, l’editorial, l’any d’edició i també el número de les pàgines d’on has tret el text. D’entre tots els textos que m’arribin en triaré un cada mes per comentar en un dels programes. T’animes a enviar el teu text?
Nom
Email
Població
Comentari




TORNAR ACTUAL