Ràdio Estel

Pàgines que m'han corprès

Dia d'emissió: FINAL DE TEMPORADA
Horari: de 23h a 23.30h
Tipus de programa: Divulgatiu

Descripció: Pàgines que m'han corprès no és un programa sobre llibres, sinó un programa sobre com els llibres ens fan sentir, sobre com els llibres són capaços d’inspirar-nos.

Al final de cada programa, ens desvela qui és l’autor del text que ha llegit i a quina obra pertany. Escoltar el text sense saber qui n’és l’autor permet rebre’l sense filtres: es tracta d’una dona o d’un baró? És català? Castellà? Anglès? De l’actualitat? Un autor clàssic? …

A la web del programa podreu trobar els textos corresponents a cada emissió acompanyats de la selecció de frases que ha comentat la Teresa. El programa té un component interactiu: els oients podeu enviar a l’adreça paginesquemhancorpres@radioestel.cat les pàgines que a vosaltres us hagin corprès i la Teresa en triarà una per tal de comentar-la un cop al mes. Els textos que envieu han de ser com a màxim de 2 pàgines del llibre (màxim 3.000 caràcters).

Direcció: Teresa Forcades
Redacció:
Presentació: Teresa Forcades

Email: paginesquemhancorpres@radioestel.cat
Web:

Facebook:
Twitter:

20181031-23_00PAGINESQUEMHANCORPRES.MP3

PROGRAMA 47

Qui sóc, jo? Si per excepció em referís a un adagi: en efecte, per què tot no es podria reduir a saber ‘qui freqüento’? He de confessar que aquest darrer mot em desorienta, per tal com tendeix a establir entre certs éssers i jo lligams més singulars, menys evitables, més inquietants del que esperava. Diu molt més d’allò que vol dir; vivent, em fa interpretar el paper de fantasma; és evident que fa al·lusió a allò que he hagut de deixar de ser per tal de ser qui sóc. Pres sense exageració en aquest sentit, em deixa entendre que allò que jo tinc per manifestacions objectives de la meva existència, manifestacions més o menys deliberades, només és el que passa, en els límits d’aquesta vida, d’una activitat el veritable abast de la qual m’és completament desconegut. La representació que em faig d’un ‘fantasma’, amb tot allò que ofereix de convencional, tant pel que fa al seu aspecte com també a la seva cega submissió a certes contingències d’hora i de lloc, val, abans de tot, per a mi, com a imatge finita d’un turment que pot ser etern. És possible que la meva vida no sigui més que una imatge d’aquest tipus, i que jo estigui condemnat a retornar sobre els meus passos bo i creient que exploro, a intentar de conèixer allò que hauria de reconèixer sobradament, a aprendre una petita part d’allò que he oblidat. Aquest observació sobre mi mateix no em sembla falsa sinó és en tant que em pressuposa a mi mateix, que situa arbitràriament en un pla d’anterioritat una figura exacta del meu pensament que no té cap raó per enquadrar-se amb el temps, que implica en aquest mateix temps una idea de pèrdua irreparable, de penitència o de davallada, la manca de fonament moral de la qual és, al meu parer, indiscutible. L’important és que les actituds particulars que em vaig descobrint lentament aquí no em distreguin per res de la recerca d’una aptitud general que hauria d’ésser-me pròpia i que no em ve donada. Deixant a part totes les menes de gustos que em reconec, totes les afinitats que sento, les atraccions que experimento, els esdeveniments que em passen a mi i només a mi, deixant a part quantitat de moviments que m’adono que faig, d’emocions que només jo experimento, m’esforço, en relació amb els altres homes, a saber en què consisteix, si no on es recolza, la meva diferenciació. ¿O potser no és en la mesura exacta en què adquiriré consciència d’aquesta diferenciació que m’adonaré d’allò que entre tots els altres he vingut a fer en aquest món i de quin missatge únic sóc portador fins al punt d’haver de respondre del seu destí amb la meva vida?

És a partir de tals reflexions que considero recomanable que la crítica, renunciant, és veritat, a les seves més íntimes prerrogatives, però proposant-se una finalitat menys banal que no la de posar a punt qualsevol mecànica de les idees, es limiti a sàvies incursions en l’àmbit que creu més prohibit i que és, fora de l’obra, l’espai en el qual la persona de l’autor, afrontant els fets més petits de la vida corrent, s’expressa amb total independència, d’una manera sovint ben distintiva. El record d’aquesta anècdota: Hugo, a les acaballes de la seva vida, refent per enèsima vegada amb Juliette Drouet la mateixa passejada i trencant només la seva silenciosa meditació en passar amb el carruatge davant d’una propietat a la qual s’hi accedia per dues portes, una de gran i una de petita, per a assenyalar a Juliette la gran: “Porta de cavallers, madame”, i sentir-la a ella, indicant la petita: “Porta de vianants, monsieur’. Acabat, una mica més lluny, davant dos arbres de branques entrellaçades, afegir: “Filemó i Baucis”, sabent que aquesta vegada Juliette no respondria, i la seguretat de saber, com ens diuen, que aquesta punyent cerimònia s’ha repetit quotidianament durant anys, ¿com el millor estudi possible de l’obra d’Hugo podria donar-nos fins a tal punt la intel·ligència i l’esbalaïdora sensació del que ell era, del que ell és? Aquestes dues portes són com el mirall de la seva força i de la seva feblesa, no se sap quin és el de la seva petitesa i quin el de la seva grandesa. ¿I de què ens serviria tot el geni del món si no admetés prop d’ell aquella adorable correcció que reflecteix l’amor i que apareix enterament en la rèplica de Juliette? El més subtil, el més entusiasta comentarista de l’obra d’Hugo, mai no em farà compartir res de comparable a aquest sentit suprem de la proporció. Que me’n seria de plaent de posseir de cadascun dels homes que admiro un document privat de la vàlua d’aquest! A manca d’això, m’acontentaria encara amb documents de menys valor i poc capaços de justificar-se ells sols des del punt de vista afectiu. Flaubert no em mereix cap culte especial, i, tanmateix, quan em diuen que, segons confessió pròpia, només volgué, amb Salammbô, ‘donar la impressió del color groc’, i, amb Madame Bovary, ‘fer quelcom que fos de color de les floridures dels racons on hi ha paneroles’, i, que tota la resta li era indiferent, aquestes preocupacions al cap i a la fi extraliteràries em disposen a favor seu.

FRASES QUE HE COMENTAT DURANT EL PROGRAMA:

1. DIU MOLT MÉS D’ALLÒ QUE VOL DIR; VIVENT, EM FA INTERPRETAR EL PAPER DE FANTASMA; ÉS EVIDENT QUE FA AL·LUSIÓ A ALLÒ QUE HE HAGUT DE DEIXAR DE SER PER TAL DE SER QUI SÓC.

2. ÉS POSSIBLE QUE LA MEVA VIDA NO SIGUI MÉS QUE UNA IMATGE D’AQUEST TIPUS, I QUE JO ESTIGUI CONDEMNAT A RETORNAR SOBRE ELS MEUS PASSOS BO I CREIENT QUE EXPLORO, A INTENTAR DE CONÈIXER ALLÒ QUE HAURIA DE RECONÈIXER SOBRADAMENT, A APRENDRE UNA PETITA PART D’ALLÒ QUE HE OBLIDAT.

3. HUGO, A LES ACABALLES DE LA SEVA VIDA, REFENT PER ENÈSIMA VEGADA AMB JULIETTE DROUET LA MATEIXA PASSEJADA I TRENCANT NOMÉS LA SEVA SILENCIOSA MEDITACIÓ EN PASSAR AMB EL CARRUATGE DAVANT D’UNA PROPIETAT A LA QUAL S’HI ACCEDIA PER DUES PORTES, UNA DE GRAN I UNA DE PETITA, PER A ASSENYALAR A JULIETTE LA GRAN: “PORTA DE CAVALLERS, MADAME”, I SENTIR-LA A ELLA, INDICANT LA PETITA: “PORTA DE VIANANTS, MONSIEUR’.

4. FLAUBERT NO EM MEREIX CAP CULTE ESPECIAL, I, TANMATEIX, QUAN EM DIUEN QUE, SEGONS CONFESSIÓ PRÒPIA, NOMÉS VOLGUÉ, AMB SALAMMBÔ, ‘DONAR LA IMPRESSIÓ DEL COLOR GROC’, I, AMB MADAME BOVARY, ‘FER QUELCOM QUE FOS DE COLOR DE LES FLORIDURES DELS RACONS ON HI HA PANEROLES’, I, QUE TOTA LA RESTA LI ERA INDIFERENT, AQUESTES PREOCUPACIONS AL CAP I A LA FI EXTRALITERÀRIES EM DISPOSEN A FAVOR SEU.

MOSTRA/OCULTA PORTADA

TORNAR ACTUAL