ESGLÉSIA MÓN 
Sant Roc, advocat contra la pesta i les epidèmies
Davant la incertesa col·lectiva, torna a aflorar la necessitat humana tan universal de salvació
Eduard Brufau 17/03/2020

Des d’un bon començament la humanitat ha hagut de conviure amb les plagues i les epidèmies. Històricament ha estat un dels perills naturals més temuts, tant per la mortaldat que provoquen com, sobretot, per tractar-se d’un enemic invisible, silenciós, inesperat i, per tant, molt difícil de combatre. Per tot això no és gens estrany que totes les civilitzacions s’hagin adreçat a les seves respectives divinitats per suplicar que els deslliuressin d’aquest mal. En el cas del cristianisme occidental, des de la baixa edat mitjana el sant protector més popular contra la pesta i altres plagues és sant Roc (c. 1345 - 1379).

Pertanyent a una família benestant de Montpeller, als vint anys ja se li havien mort els pares. Veient-se jove i ric es va prendre al peu de lletra el manament de Jesús (Mt 19,16-23; Mc 10,17-29; Lc 18,18-30), es va vendre tots els béns que tenia i els va donar als pobres. Va començar aleshores una existència de pelegrí, vivint tan sols de l’almoina i amb la intenció d’arribar finalment a Roma. Quan era al nord d’Itàlia, però, sant Roc es va trobar amb una epidèmia que assolava la població. Mogut per l’amor a Déu i als altres va decidir, malgrat el perill de contagi, atendre personalment els malalts. No només els consolava, sinó que els guaria per mitjà de la pregària i del senyal de la creu. Naturalment, això el va fer ràpidament molt estimat, de manera que tots els malalts anaven cap a ell. Tot i els miracles, la salvació que portava als altres no se la va poder aplicar a ell mateix i es va acabar infectant. Llavors, en lloc de cercar desesperadament la guarició, es va posar humilment en mans de Déu i es va retirar a un lloc apartat per morir. Per sorpresa seva, tanmateix, un gos es va fer amic d’ell i li portava cada dia una mica de menjar. Gràcies a això finalment sant Roc es va guarir del tot i va poder peregrinar a Roma, on la tradició diu que es va fer terciari franciscà.

Quan va tornar al Llenguadoc el sant pelegrí va ser confós per un altre i, acusat d’espionatge, va acabar tancat a la presó, d’on no en sortiria mai més. Malgrat la injustícia flagrant, va acceptar la seva sort i es va dedicar a la pregària. Els darrers dies abans de la mort, quan agonitzava, un àngel l’assistia nit i dia. Va morir entre reixes, ignorat de tothom, fins que al cap d’un temps es va descobrir qui era i tot el bé que havia fet. El 1414 el Concili de Constança el va proclamar sant protector contra la pesta i les plagues.

Als homes i dones occidentals del segle XXI ens semblava que les epidèmies eren cosa d’un passat remot o, en tot cas, avui dia només dels països més pobres. Però l’epidèmia actual del coronavirus ens fa veure com n’hem estat d’equivocats fins ara. L’obsessió dels nostres avantpassats per invocar els sants protectors contra tot mal no era fruit de la ignorància, sinó de la necessitat humana tan universal de salvació. Ara que sabem què és passar por i viure en la incertesa col·lectiva, aquesta necessitat torna a aflorar. Que sant Roc ens ajudi per trobar el camí de la salut i la salvació.














  El Rosari   Cant de la Salve
  Laudes   Vespres
  Completes   Missa Catedral
  Missa Montserrat
Urgell Solsona Vic Lleida Tortosa Tarragona San Feliu de Llobregat Terrassa Barcelona Girona
  INTRANET