VIURE LA FE DES DE CASA 
Pistes per al dol en temps de Covid-19 (17)
Alfons Gea, rector de Sant Vicenç de Jonqueres (Sabadell) i especialista d’atenció al dol 25/03/2020

Al final del camí, la Pasqua

1.- El procés de dol, quan és complet, acaba en Pasqua. Si hi ha un final és la Pasqua. Encara hi ha les afeccions a aquells que descansen en el Senyor. Es pot fer fins i tot dur caminar sense ells, però la Vida del Ressuscitat en els nostres germans és el millor bàlsam de les nostres ferides. 

2.- Hem hagut de travessar el desert. Hem hagut de passar d’una religió fallida perquè no quadra amb el que ha passat a la fe confiada en el Déu viu, malgrat totes les circumstàncies. El Déu de Job.

3.- Però arribar al final no és fàcil. No ens hi poden fer arribar. El poble d’Israel voltà durant quaranta anys. Fou una nova generació la que entrà a la Terra promesa. Quan elaborem el dol i arribem al final som persones diferents de les que vam començar. És molt més que el canvi de nom de casat a vidu. És un canvi d’identitat.

4.- Molts falsos cirineus ens volen ajudar a portar la creu fent-nos veure que no pesa gens, però ells no l’han portada ni dues passes. Tenen resposta per tot, quan l’única resposta vàlida ha sortit precisament d’una creu.

5.- Déu no té pressa, suporta el nostre dolor i es fa company de camí, tant en la foscor com en la llum. En el procés de dol acompanyar suposa respectar les capacitats i els moments de cada persona.

6.- La relació amb el qui ha marxat millora amb el final de Pasqua. Ja no ens lliga el dolor sinó la vida compartida, signe de la vida de Déu en nosaltres.

7.-El record ja no és de dolor. Podem parlar d’ell sense afectar-nos. Ara el compartim perquè hi ha més vida que mai. Tot el que hem viscut pren un nou sentit. No és ja una pèrdua i prou.

8.- Mentre dura el procés de dol estem pendents de l’altre. Necessita el nostre dolor. Nosaltres volem ser la seva veu, mans i peus. Quan completem el procés de dol, ell és ell i nosaltres som  nosaltres, lliures. Crist ressuscita perquè tinguem vida, no per fer-nos esclaus.

9.- Havent arribat a la Pasqua podem ajudar a d’altres en aquest camí, perquè serem capaços d’acompanyar la creu que porta la vida. Serem capaços de suportar sense defugir el dolor de l’altre.

10.- Al final hem entès que la plenitud de la vida és l’amor, i que el patiment que hem viscut ens pot ajudar a estimar més intensament. Fins i tot a la llum de la resurrecció la mort té sentit: estimar.

https://youtu.be/uJDAsHQkUQk


Pistes per al dol en temps de Covid-19 (16)


Silenci, és dissabte sant

1.- El silenci en el dol és la prova de foc en l’acompanyament. Compartir silencis sense receptes màgiques és fer costat a aquell que pateix. 

2.- En el propi dol, el silenci arriba quan ja no cerquem respostes, ni tan sols justícia. Tampoc no és una conformitat. És el convenciment que res no importa, l’evidència del buit.

3.- A nivell intern és el temps de descoberta d’un mateix sense la persona que hem perdut. Fins aleshores érem incapaços d’allunyar-nos-en. Conservàvem viu el vincle que ens unia. Ara es va trencant la corda invisible. 

4.- Les dones santes de Jerusalem que van a ungir el Senyor encara van a la tomba, a la mort a trobar-se amb Jesús. El record és drama, és creu. Maria, la mare, en canvi, resta en silenci. 

5.- En el dol, ens pot passar que fem de la tomba, el nínxol o el lloc de les cendres un lloc de presència dolorosa. Ens fa por oblidar i conservem el record amb el dolor de la mort. No som capaços d’afrontar el buit del silenci. 

6.- No deixem que aquell que ja no hi és en aquest món pugui ser a la Vida eterna. La resurrecció que esperem és més semblant a la de Llàtzer que a la de Jesús. 

7.- Les dones santes es troben amb el buit de la tomba. Palpen l’absència en el lloc dels morts, s’obren, dins les seves pors a noves possibilitats, encara que impensables per elles mateixes.

8.- Jesús surt a l’encontre. L’experiència de fe és experiència de vida. Cal fer aquesta experiència per passar de l’evidència del no-res a sentir una presència diferent. Voler conservar la tomba és fer de la nostra vida un cementiri.

9.- Com en tot el procés de dol, el ritme i les etapes són molt personals. Cal acompanyar en silenci.

10.- La resurrecció és la recuperació de la persona estimada quan hem estat capaços d’acomiadar-nos-en i la deixem viure en el Senyor.


https://youtu.be/N5B5fjAgBG4


Pistes per al dol en temps de Covid-19 (15)


La creu acompanya

1.- El dolor, quan es pot expressar, es fa difícil d’acompanyar. Tendim a reprimir-lo amb frases fetes que ens allunyen del que sent l’altra persona. Ens protegim del dolor de l’altre amb la millor de les intencions. "A Ramà se sent un crit, plors i grans planys: és Raquel, que plora els seus fills i no vol que la consolin perquè ja no hi són" (Mt 2,18)  

 2.- Per això, més que dir frases lluminoses, cal acompanyar des de la impotència i el dolor aquell que pateix.

 3.- Sense haver patit es fa difícil entendre el patiment de l’altre.  D’aquí que el crucificat és experiència d’empatia total amb qui pateix.

 4.- El patiment és personal, fet de les diferents pèrdues que pot suposar la mort d’aquella persona: un perdó no donat o rebut, una companyia, una complicitat, una vida compartida. Són moltes les pèrdues acumulades en una mort. 

 5.- Per comprendre el dolor cal acompanyar, és a dir, fer camí El camí de la creu es desplega en diverses estacions que fan entenedora l’agonia i la mort.

 6.- Vindrà la serenor i la vida i la Pasqua, però en el camí del dol treure el Divendres Sant és no facilitar que s’elabori el dolor i per tant que es curi.

 7.- En el covid19 també la creu té diverses estacions: l’estigma, la solitud, la manca de suport físic, la forma en què succeeix tot, el futur que queda. 

 8.- Les frases fetes (“Tant de bo que li ha fet Déu” , “Què hi feia en aquest món”) són els crits del sentit comú que en les oïdes del qui pateix poden sonar a un “crucifica’l” És preferible el silenci compartit.

 9.- Instal·lar-se a la creu com a mitjà de vida, reclamant l’atenció dels altres de manera permanent, és gaudir del patiment propi i del causat als altres. 

10.- Després de la creu ve el silenci, el temps de trobada amb un mateix que permetrà albirar una nova situació.


https://youtu.be/4RYTdqS-RfM


Pistes per al dol en temps de Covid-19 (14)


El testament i el comiat

1.- Aquests dies el coronavirus fa que, segons com, no ens puguem acomiadar d’aquell que se’ns en va. Passa també quan qui mor tenia dificultats mentals els últims temps o també quan hi ha una mort sobtada. Sembla que no hi ha comiat, que resten coses per dir.

2.- En realitat el comiat es prepara al llarg de la vida. Es fa un testament que és el document que parlarà per nosaltres quan no hi siguem. Per tant si hi ha Testament hi ha comiat.

3.- El Testament pot ser fet notarialment o de paraula, pel que fa sobretot als béns materials. Però hi ha un altre testament que es pot dir espiritual, que fa referència al llegat d’accions i de manera de ser que aquella persona ens deixa.

4.- Una persona pot morir sense testar, és a dir, sense haver escrit les seves voluntats, però no mor sense deixar la seva petjada, les seves accions, el seu tarannà. Els altres poden fer de notaris recollint l’experiència de vida d’aquella persona que ha quedat impresa en els seus cors.

5.- Recordar-ho, posar-ho de relleu, és donar lectura al testament que aquella persona ens ha deixat al llarg de la vida. Calen els ulls del cor per fer una lectura acurada, per escriure el que ens ha deixat amb els seus silencis, paraules i fets. Podrien dir que poden sortir moltes versions de la vida viscuda, sovint les més autèntiques costa de veure.

6.- A mesura que ens fem grans i som conscients del final, anem afinant el testament que volem deixar, encara que no hi ha edat per deixar petjada.

7.- Per tant, el comiat, la lectura del testament, no depèn ni de les circumstàncies de la mort , ni de les paraules dites a última hora sinó de la relació que conservarem amb la història de qui ja no hi és.

8.- El dol és difícil de tancar quan sembla que han quedat coses per dir. Més aviat queda per descobrir el que aquella persona ens vol dir amb la vida que ens ha deixat.

9.- Dijous Sant és el dia del Testament de Jesús. A la creu no hi eren tots els apòstols, però a tots els deixà el testament, el manament de l’amor.

10.- Sovint el dolor no deixa veure el que aquella persona ens ha dit al llarg de tota la seva vida. Des de la mirada de la resurrecció és més fàcil descobrir el seu missatge.


https://youtu.be/8YP5gPl2Buk


Pistes per al dol en temps de Covid-19 (13)

 

 Fe en moment de crisi

1.- La fe, com a element constitutiu de la persona, també pot quedar trastocada en moments de crisi. Si més no, és posada a prova. Pel que fa als moments que vivim hi ha persones que continuen, com sempre, atacant l’església i d’altres que, ben al contrari, hi veuen un moment de Kairós, de manifestació de Déu a través dels fets. En un dol passa igual: qui té una fe ferma viu el moment dolorós amb fe i esperança, i qui no pot continuar sense fe.

2.- La resposta associada a la creença pot anar des d’interpretar els fets com un càstig, evidenciant la imatge d’un Déu venjatiu, fins a fer una lectura dels signes del moment que vivim i com entomem el que passa com a cristians. En el dol, sobretot a la segona etapa, on cerquem raonament al que passa, també el tema de la fe serà important.

3.- Una fe feble, on Déu era l’organitzador d’un món perfecte, trontolla davant la mort inesperada i injusta. Caldrà ser acompanyada tot respectant la frustració a la idea d’un món endreçat de manera que als bons els ha d’anar bé i als dolents no. 

4.- Els dubtes respecte a la salvació quan la mort s’ha presentat inesperada i on s’ha fet difícil la intervenció sacramental poden torturar els familiars, que es troben abatuts, qüestionats socialment i com a creients amb molts dubtes. L’acompanyament haurà de ser molt curós.

5.- L acompanyament no té per què demanar una uniformitat de creences en el que acompanya i és acompanyat. L’estimació i comprensió per part dels cristians ja és per si sol un missatge evangèlic. Podem ajudar a despertar una esperança si respectem processos.

6.- Oferir la nostra pregària pot ajudar a fer el dol. Tothom necessita elaborar una cosmovisió del futur. En Jesús ressuscitat hi ha la resposta més plena al temor a la mort.

7.- Ara que no es poden fer enterraments, o que si es fan és pràcticament sense assemblea, hi ha moltes maneres de ser al costat com a Església. La missa oferta des de la parròquia, comunicada i anunciada, encara que se celebri en privat, pot ser un gran consol per a la família.

8.- Les pràctiques de meditacions de tipus oriental han pres el lloc de les novenes i pregàries de l’Església. És un repte fer-nos presents amb un contingut més litúrgic.

9.- Una crisi com aquesta sacseja, igual que una mort traumàtica, l’esser humà. Déu hi és. Sense imposar res, sempre podem ser testimonis de l’esperança amb què vivim.

10.- Integrar la vida en la fe ens pot portar a una Setmana Santa intensa. La mort d’algú ens fa revifar la confiança en el Déu crucificat que ha vençut la mort.


Pistes per al dol en temps de Covid-19 (12)


Pregar des del confinament

1.- Aquesta és, i esperem que només per aquest any, la Setmana Santa més estranya de la nostra vida. L’experiència de reclusió i de desert alhora posa de manifest la nostra feblesa i fins i tot ara que tenim més temps ens pot costar pregar. També en el procés de dol, el cansament i el dolor fan que la pregària resti eixuta de vida. (Salm 1371-2: Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem d’enyorança de Sió. Als salzes que hi ha al bell mig teníem penjades les cítares.)

 

2.- Som com els deportats de Babilònia, allunyats de les nostres normalitats i rutines, de les nostres seguretats presents i futures. Hem pogut passar de la pregària desesperada al silenci i desencís. La pèrdua d’un ésser estimat pot suposar, fins i tot, la pèrdua de sentit.

 

3.- El dol pot portar a un aïllament on el meu dolor és incomprès i, per tant, no cal comunicar-lo. Per què pregar si ja tot està resolt i res no pot canviar?

 

4.- Aquest aïllament pot fer mal, ens pot estancar i fins i tot ens pot portar a  identificar-nos molt més amb aquell que ja no hi és, que amb la resta que sí que hi són. Ens pot molestar la vitalitat dels que queden, que el món segueixi.

 

5.- En el dol hi ha un punt d’inflexió quan la persona que pateix es troba amb un altre que també pateix;  i el dolor observat en l’altre el fa sortir de la seva cambra fosca per anar a consolar aquell qui plora. Es genera, doncs, una comunicació de dolor a dolor.

 

6.- Aquesta empatia en el dolor és la de la Creu. El crucificat es fa dolor per nosaltres.

 

7.- D’aquí que la pregària en l’acompanyament del qui pateix ha de tenir aquest moviment empàtic. Preguem amb l’altre des de la impotència amorosa de la creu.

 

8.- Oferint la nostra pregària sense pretensions fem arribar a l’altre que ens importa i que no el deixem sol. Passem així de l’aridesa de la pregària personal a la fecunditat de la pregària oferta als altres.

 

9.- Tenim experiències d’acompanyament a familiars que han perdut algú aquests dies on molts descobreixen en la pregària de l’Església un amor suau, viu i sincer.

 

10.- Integrant la vida en la pregària pot esdevenir una Setmana Santa inoblidable.


Pistes per al dol en temps de Covid-19 (11)


Emocions congelades en el confinament

1.- El fet de no haver pogut estar al costat de la persona que ens ha deixat, no haver estat a l’enterrament, estar tancats i no poder anar als llocs on aquella persona vivia, i ni tan sols no poder fer neteja de les seves pertinences, fa que les emocions pròpies d’un comiat estiguin com congelades, esperant el temps propici per ser expressades. 

2.- Volem i temem. Quan s’acabi el confinament, per força estarem obligats a topar-nos amb la realitat que ara es troba allunyada i aïllada. En tenim ganes però ens fa por.

3.- Mentrestant juguem amb la irrealitat. Sabem què ha passat però encara ben bé no ens ho creiem. A mesura que es va acostant el final del confinament creix l’ansietat per topar-nos amb la realitat de l’absència.

4.- La primera vegada que anirem a trobar-nos amb aquesta realitat: la casa buida, treure la roba, les cendres o el nínxol, els llocs on anàvem junts, etc., pot ser traumàtic. És dolorós tocar per primera vegada l’absència. Normalment és més dolorós el que ens imaginem que el que després és en realitat. 

5.- Les altres vegades ja no seran la primera. Serà necessari, per tant, fer aquell primer contacte. Sobretot en aquells llocs més referits a la mort en si: hospital, domicili, etc. Si ho dilatem en el temps allarguem l’ansietat d’afrontar-ho.

6.- Les emocions ballen en la forma i la intensitat, des del plor més fondo, que fins i tot pot ser necessari, fins al riure, o la tristor. Tot està dins del possible. El més habitual pot ser l’aparent absència d’emocions que no és altra cosa que un desglaç lent d’un dol que no s’ha fet i es difereix. No cal provocar res sinó acompanyar.

7.- Sovint la mort ve associada a temes econòmics, administratius i socials que cal resoldre i que també estaven congelats per la impossibilitat de sortir al carrer. Fins que no es resolen el dol s’estanca.

8.- El dol pot continuar congelat si hi ha altres temes que hem de resoldre i són necessaris per a la supervivència. Podem no permetre’ns plorar quan ho necessitem, treballar o buscar feina o cuidar els supervivents.

9.- La relació social, les pregàries exequials i el trobar-se amb motiu de la defunció ajudaran a normalitzar les emocions.

10.- Els dols del Covid-19 estaran lligats a les condicions socials que es donin. Cada mesura ens recorda el virus i indirectament la mort del nostre ésser estimat.


https://youtu.be/klT39VNtuSk


Pistes per al dol en temps de Covid-19 (10)


La por

1.- La mort d’algú proper és un fet que informa que també nosaltres o algun familiar proper pot morir. Això genera por i incertesa. En circumstàncies normals, el pas del temps esvaeix la por. Amb el coronavirus aquesta por, en canvi, es generalitza. 

2.- Alhora que cerquem el perquè d’aquesta pandèmia, la necessitat de saber fa que cerquem amb escreix informació de la malaltia, afegint sovint altres temes que també generen incertesa com ara l’economia. Tot plegat augmenta la por. 

3.- La por genera confusió, dificultant un raonament més ajustat a la realitat. Es necessita un distanciament del tema per ser una mica més objectius Caldria ser disciplinat en el temps dedicat a les informacions i als reenviaments de watsaps alarmistes.

4.- Si bé es convenient compartir els neguits per esvair-los, quan els interlocutors també estan espantats pot generar l’efecte contrari, augmentar la por. 

5.- La por pot tenir un efecte paralitzant, d’estaborniment, on ni les coses més elementals som capaços de portar-les a terme. El dormir en excés és un d’aquests efectes.

6.- L ‘efecte contrari és el del nerviosisme exagerat que porta a accions histèriques de seguretat i a voler resoldre tot el futur de cop també és una reacció de por. Podem anomenar-la una fugida endavant.

7.- Allò que ens imaginem tendeix a ser pitjor que la realitat. Per posar raó a la realitat necessitem afrontar allò que ens fa por, com ara la mort.

8.- La fe no ens treu la por però és una gran eina per treballar la confiança. És el moment de revifar la flama. La meditació i l’abandonar-se en el Senyor ens pot ajudar a tenir serenitat i raonabilitat.

9.- Quan són molts motius que provoquen la por convé separar-los i ordenar-los de major a menor segons l’angoixa que ens provoquen i treballar-los per separat.

10.- La por en una certa mesura és necessària per motivar la precaució. En excés depassa la capacitat de reacció.


https://youtu.be/SPLHXX3K6vY


Pistes per al dol en temps de Covid-19 (9)


Els nens i el dol

1.- El dol dels nens pel que fa al dolor no té per què coincidir amb el dels adults. Ells viuen més el present, amb les persones que queden. L’adult mira més enrere i el nen, més endavant.

2.- Encara que a alguns adults els sembli el contrari, els nens pensen i raonen amb lògica. Per tant, el que no els expliquem s’ho han d’inventar. El que s’inventin pot ser pitjor que la realitat.

3.- Cal, doncs, informar-los amb un llenguatge al seu abast, evitant el drama i la morbositat. La veritat adaptada, no disfressada. 

4.- Cal que els informi la o les persones més properes. Cal buscar el moment més adequat serè i sense presses.

5.- Més que informar exhaustivament caldria respondre a les seves preguntes. Els perquè poden durar temps, encara que els responguem una vegada tornaran a preguntar. Una cosa és la teoria i una altra encabir quelcom que per a ell, i per a nosaltres, és massa gran conceptualment i vivencialment.

6.- Ara que no podem participar del comiat, sí que podem fer una pregària preparada encara que senzilla on ell es pugui expressar. És el moment de fer catequesi. La Setmana Santa i el recorregut de Jesús fins a la resurrecció ens hi por ajudar.

7.- Ell parlarà del tema sempre que als adults no ens faci mal. El símptoma que anem bé és quan fa preguntes i parla del difunt.

8.- El seu dol és la pèrdua de possibilitats. El que aquella persona feia per ell ho trobarà a faltar i caldrà d’alguna manera reconduir-ho tot. 

9.- Es preocupa més dels que queden que dels que han marxat. Tolera malament la tristor dels adults i sol preocupar-se perquè estiguin bé. Els necessita i no vol perdre’ls.

10.- Pot tenir por que algú altre pugui morir també. Amb el temps pot observar que no tothom es mor. Caldrà estar atents a altres manifestacions com malsons, rebequeries, gelosies, etc. És la seva manera de protestar per la situació nova que se li ha generat.


https://www.youtube.com/playlist?list=PLUwRX3PqdSpDUUGRaZc_ACy-dkfIPjoyn


Pistes per al dol en temps de Covid-19 (8)


L'humor en el dol en situació de Covid-19

1.- La primera etapa del dol, en la qual encara no som del tot conscients del que passa -o bé ho sabem però no ho assumim-, es barregen diferents emocions de les quals anem parlant aquests dies. Una d’elles és l’humor.

2.- El dolor per la mort i la incertesa del que ens pot passar genera emocions que ens costa tolerar i sostenir. Per fugir de la tensió emocional i fins i tot de la realitat pot sorgir l’explosió humorística en forma d’exclamació, acudit o broma on es barreja el plor i el riure.

3.- Si per plorar necessitem una esquena i unes mans que ens acullin, per riure també necessitem algú encara més proper.

4.- El grau màxim de confiança interpersonal és el riure junts. Per això es requereix un grup previ cohesionat.

5.- En canvi, quan intentem provocar el riure sense la proximitat i acollida prèvia es converteix en una ofensa.

6.- Els temes de l’humor seran precisament aquells dels que més incertesa o por tenim. El repertori va des de els acudits que es fan del tema o de la vida del difunt, o de la mort com a tal.

7.- No és estrany que alternem moments de tensió, por i plor amb els de broma. Quan ens entenen no hem de filar prim amb les formes. L estat d’ànim té aquestes fluctuacions.

8.- Sovint quan ens costa parlar del que ens passa per vergonya li posem humor per suavitzar-ho. Cal entendre que encara que es digui rient, en realitat ens estem enfonsant.

9.- Amb els nens no convé fer servir el llenguatge humorístic, en la seva vesant adulta però també poden entendre la vida i la mort com un joc. Les seves angoixes no són les nostres i els és difícil entendre el doble sentit del llenguatge humorístic. Pensem en els pallassos 

10.- No és una obra de caritat fer riure als atribolats però sí un acte d’amor alleugerir la càrrega emocional quan forçosament s’ha de viure una situació com la d’ara.

https://youtu.be/FXARvwHiW8Y


Pistes per al dol en temps de Covid-19 (7)


La ràbia en el dol

1.- A mesura que passa el temps i anem sortint de l’estaborniment, aquest dona pas a la ràbia, on hi ha una percepció més clara de la realitat i ens adonem de la pèrdua més conscientment. Per tant, encara que sembli que estem pitjor, en realitat estem sortint del núvol.

2.-La ràbia és expressió de la frustració que sentim davant la mort, la malaltia, el confinament o qualsevol fet que trenqui el nostre benestar. Encara que busqui raonament, la causa del mal, en realitat la ràbia és cega. Respon més al sentiment que a la raó.

3.- Per tenir ràbia cal un objectiu. Ve a ser com un projectil que llencem amb ànims de venjança, reivindicació o retorn a allò que teníem abans, encara que sigui impossible.

4.- La ràbia es pot projectar cap enfora cercant un objectiu per atacar com a culpable: Déu, l’Església, un país, una població, uns professionals, una o unes persones o qualsevol que sigui inabastable i difícil d’interaccionar. Si parléssim s’esvairia la ràbia. Aquests dies s’ataca la religió “oficial” i es fomenten les pràctiques espiritualistes sense Déu. Les “energies” protesten amb raó, però “Déu és culpable de no evitar els mals”

5,. La ràbia es pot projectar també cap a un mateix, fent-nos mal com a culpables. Ens condemnem, sense judici previ: “estic infectat”, “no em podré acostar a ningú”. Podem tenir un maltracte amb l’alimentació i amb la cura personal.

6.- Tot i que convindria raonar, primer cal generar un clima de comprensió i acollida d’aquest dolor. Si s’aconsegueix la calma pot venir la paraula raonada. Si no, caldrà esperar les hores o dies que calgui, encara que siguin interminables.

7.- No sempre hi ha respostes. Els “Perquè” posteriors a la ràbia més que una resposta demanen una acollida. La raó no calma el dolor de l’absència de l’ésser estimat.

8.- La ràbia és dinàmica i està sotmesa a estat d’ànims generals. Quan tot és més fosc pot haver-hi més ràbia.

9.- Costa sortir de la ràbia, entre d’altres motius , perquè aquesta ens fa sentir dolor i no volem abandonar el que ja no hi és. Volem patir amb ell. La manera més directa és fent-se mal, i amb la ràbia ens és més fàcil.

10.-Estancar-se en la ràbia és no avançar en el procés de dol. Convé escoltar però no reforçar les distorsions o equivocacions.


Pistes per al dol en temps de Covid-19 (6)


Informació i dol

1.- Allò que veuen els nostres ulls i toquen les nostres mans ens aporta una informació directa que ens ajuda a situar-nos en el moment que estem vivint. La dificultat de no poder veure els malalts ni els difunts augmenta el dolor i perllonga l’estat de xoc amb una sensació d’irrealitat.

2.- És important que encara que no els puguem veure com a mínim algú ens informi el més veraç possible. Hi ha gent que s’ha sentit confortada amb una fotografia del fèretre tancat però on posava el nom del difunt.

3.- Quan la informació és insuficient tendim a inventar-nos el que no hem vist. El que imaginem sol ser més dolorós que la realitat.

4.- A més de la informació  directa hi ha la informació que circula pels mitjans de comunicació o per l’entorn que pot discrepar amb la que ens han donat. I que pot respondre més a criteris de sensacionalisme i morbós que reals.

5.- Cada cas és únic i diferent, depèn de la família i les circumstàncies. No sempre és extraordinari i rar morir sol. Abans del Covi19 no era tan estrany.

6.- Tendim a imaginar que el malalt està patint com nosaltres. Sovint no té la informació que tenim nosaltres ni la capacitat psíquica del moment -pot estar sedat-  per assolir-la  Per tant, atribuir al malalt el dolor que nosaltres vivim és erroni.

7.- Compartir la informació entre els familiars alleugera la càrrega. No s’hauria de deixar a una persona sola la responsabilitat de decidir qüestions mèdiques o funeràries. D’igual manera cal fer un pla de comunicació als veïns, família, comunitat.

8.- Els creients no estem sols, ni els vius ni els morts. Com els pares que tenen un fill a l’estranger, Déu Pare i Mare ens aplega en el seu mateix amor tant als que som a la terra com als que són a l’estranger del món.

9.- Entre tots hem d’elaborar una informació – imatge de la persona que ha marxat on l’important no sigui el final sinó la vida sencera amb les seves millors gales.

10.- La informació rebuda hauria de ser el màxim d’ajustada possible de cara que ni ens provoqui una por excessiva ni la irresponsabilitat de contagiar els altres 


Pistes per al dol en temps de Covid-19 (5)


El conflicte emocional

1.- Passat el primer moment de l’estaborniment en què no som del tot conscients del que passa, ens anem acostant a la realitat: confinament, manca d’espai, absència de recursos, etc. És fàcil que la fortalesa psíquica en estat de normalitat es vegi afeblida i ens molestin més les coses i tinguem menys tolerància a les manifestacions dels altres. Sorgeix el conflicte com a expressió de la ràbia d’estar tancats.

2.- Som més conscients de la realitat i pot haver augmentat la por i la incertesa al futur generant angoixa. Caldrà pensar que el futur amenaçador serà per tots i que per tant no estem sols davant els problemes.

3.- Les relacions interpersonals són les que eren, no per estar més temps junts milloren. En tot cas hi pot haver un coneixement més de prop. Els distanciaments no són geogràfics. No és que el confinament ens empitjori, simplement evidencia el que hi ha.

4.- Podem tenir sentiments negatius encara que tinguem fe. Ser cristià no ens treu les febleses. Cal acceptar-nos i no projectar les frustracions en l’altre.

5.- Abans de trencar una relació o expressar amb ràbia el que sentim hauríem de considerar els efectes secundaris de l’expressió. Va bé alliberar-se sempre que l’altre no es trenqui.

6.- Davant el col·lapse emocional convé posar la ment en blanc si es pot, o bé cercar un entreteniment prou fort que trenqui la dinàmica de l’ansietat.

7.- Encara que costi s’hauria de trobar un moment al dia per comprendre les actituds i patiment de l’altre. Quan ens comprenen podem canviar, si no, reforcem la nostra postura.

8.- Cada dia és nou, cada persona és nova cada dia, només les pedres son fixes. En cristià el perdó i la reconciliació ho fan possible. Perdonar-nos, perdonar i sentir-se perdonat.

9.- Hi ha virus que maten la relació: la manca de respecte, la impulsivitat , l’egocentrisme. Cal vigilar de no contagiar-nos. Calen unes ulleres de bones mirades.

10.- Per molt que ho fem bé pot ser difícil. Cal deixar passar el temps. Al final, si tenim paciència, vencerem.

 

Pistes per al dol (4)

El coronavirus canvia el procés de dol.

1. El dol està condicionat pel context social i cultural. Fins i to a casa nostra es viu diferent segons la cultura de procedència. Societats socialment més religioses que l'occidental, per exemple, viuen la mort de manera més integrada i menys silenciada. El coronavirus està marcant una nova manera de viure el dol.

2. El fet de la incertesa compartida, la por, l’ansietat social, fa que les persones en dol es vegin més acompanyades en el sentit que no són només elles les que pateixen. 

3. Fins ara hi ha hagut una atenció cada vegada més acurada del dolor psíquic en què s’ha anat professionalitzant l’atenció als familiars, fent sovint una patologització del dolor. L’atenció tan dirigida ha fet que el llindar de tolerància al dolor fos molt baix. El confinament i la incertesa que vivim ens està fent pujar la capacitat per tolerar el dolor.

4. Una de les dificultats que teníem actualment era la creença que la medicina era infal·lible i la mort maquillada i anestesiada no existia. Això dificultava l’assumir la mort com a tal. El que estem vivim ens familiaritza amb la possibilitat de morir-nos i facilita l’elaboració del dol.

5.  Pel que fa als ritus de comiat anava creixent com a tendència l’absència de transcendència- cerimònies laiques- i fins i tot l’absència de cerimònia. Ara que no es pot hi ha una necessitat d’expressar d’alguna manera el que sentim. És difícil acomiadar-se amb un buit al davant. El ritus dona forma i contingut al comiat.

6. Un factor que estarà per veure és la socialització de la mort. Teníem la tendència a reduir la “tribu” fent de les exèquies un fet merament privat, on sovint ni els veïns d’escala se n’assabentaven  Caldrà veure com queda ara. És possible que tinguem més necessitat de comunicar-nos.

7. En el procés de dol complicat la culpabilització i l’autoagressió amb una mala alimentació o descura d’un mateix podien ser normals. El fet de veure que fàcilment podem morir fa que ens cuidem més encara que estem de dol. Recordo una vídua que manifestava sempre que es volia morir. Quan va tenir una malaltia greu, va canviar de parer. Fins aleshores la mort, encara que desitjada, li quedava lluny.

8. El futur, en el procés de dol es presenta com a incert, encara que tinguem possibilitats. El coronavirus ho sacseja tot- economia, activitats socials...- , a diferència del dol d’abans, prioritzem i valorem les coses importants que tenim.

9. La socialització era important per recuperar la normalitat en el procés de dol. Esperem que no quedin damnades les relacions socials, que no ens convertim tots en sospitosos.

10. El fet de patir i suportar les privacions i la incertesa farà que desenvolupem fortaleses que sense la dificultat no es desenvoluparien. És a dir, que tot plegat és possible que minvi la necessitat d’atenció psicològica, tal com l’enteníem fins ara.


Pistes per al dol (3)

Ara moltes famílies pateixen el triple dolor de la mort d’un familiar al qual no els deixen que s’acostin. S'ajunta la mort amb la separació i el contagi del fatídic virus. Tinguem present el que hem comentat anteriorment pel que fa a la  fase de xoc en què és possible que costi fins i tot plorar.

1.- El més dolorós és la mort en si. Si el malalt aïllat es recupera, l’aïllament queda en una anècdota, per tant no posem tota la càrrega emocional en la separació física sinó en la mort.

2.- El que sent el malalt no és el mateix que el que senten els familiars. El malalt és fàcil que estigui sedat. Els familiars poden pensar que el malalt té la consciència que tenen ells i que s’adona que s’està morint sol.  Ni sabem quan exactament ens morirem, ni si ens recuperarem. Són els familiars que tenen tota la informació, el temps i la consciència per viure a fons la separació. El malalt sol no està conscient.

3.- La solitud no és tant l’aïllament físic sinó la manca d’amor, de pertinència a algú. Podem estar sols però saber que hi ha gent que es preocupa per nosaltres i que ens estima. Sols estan els avis a les residències quan ningú no els ve a veure.

4.- No hi ha finals macos. Hem pogut idealitzar el final en base a la literatura. El que fa que una obra sigui bona no és l’ultima línia de l’última pàgina sinó totes les altres pàgines.

5.- La mort és un procés que comença en el néixer i dura tota la vida. No és només un moment. El nostre ésser que se’ns en va ha anat donant-ho tot mentre era amb nosaltres.

6.- Quan el final s’acosta necessitem parlar entre nosaltres d’aquella persona, però sobretot necessitem dir-li al Pare Déu que l’aculli. Qui millor l'hi diu és Maria, mare de Déu i mare nostra. D’aquí que l’Església conserva com a tradició el res del rosari en aquests moments.

7.- Ens podem trobaren algun lloc concret, a casa nostra, en una capella, fins que arribi el final. Això ens ajudarà a sentir la proximitat entre nosaltres amb la persona que ens deixa i amb el Pare Déu que ens acull a nosaltres i al nostre germà en la fe.

8.- Tot i que el comiat és íntim i personal en aquestes circunstàncies ens pot anar bé ajuntar-nos amb altres famílies.

9.- Per molt bé que ho fem el dolor és dolor i no tenim fórmules màgiques. Sostenir el dolor sense saber què fer és acompanyar.

10.- Els qui acompanyen també necessiten ser cuidats. Cuidar els cuidadors és vital. 

 

Pistes per al dol (2)

És possible que coneguem algú que hagi perdut un ésser estimat i en les circumstàncies actuals no s’hagi pogut fer l’enterrament. Què convé i que no?

1.- Encara que no hi hagi pogut assistir un sacerdot o diaca, es pot fer una pregària el més propera al cos: hospital, cementiri o incineradora. Ho pot fer un familiar o amic. Podeu fer servir el “Respons a casa”. També es pot encomanar a la comunitat o parròquia que en la missa que celebren en privat preguin per aquell difunt

2.- Si no hem viscut la malaltia del difunt però ens n'hem assabentat, podem trucar a la família, que pot estar estabornida, cansada i amb ràbia o sense ganes de fer-ho saber a ningú. Ens hem de posar al seu lloc , respectar i seguir la pauta de l’estat d’ànim del moment. Un bon amic conforta sense imposar res o dir frases fetes , o tenir solucions per tot.

3.- Si estan tancats, no vol dir que nos ens aprecien. Cal respectar ritmes  Fem arribar que hi som encara que no puguem parlar. Més important que “dir” és “ser-hi” La por del que ha passat i del que pot passar paralitza.

4.- Evoquem records de la vida d’aquella persona, personals, compartim-la com un tresor que ha passat per les nostres vides.

5.- Si és possible i gràcies a les xarxes socials compartim records, fotografies de la persona i frases d’esperança i consol 

6.- Sostenir els silencis, tolerar el mal humor, no tenir respostes, és acompanyar en el dolor.  

7.- Evitem comparar el que ha passat amb altres casos. Cada dolor és únic, ni més gran ni més petit que el dels altres. No sempre és dolor el que hi ha. En aquests moments també hi ha esgarrifança i fins i tot pànic.

8.- Comprendre el dolor és entendre què suposa la pèrdua d’aquella persona pel nostre interlocutor El seu plor és també per la seva orfandat.

9.- Ajudar no significa quedar-se amb el patiment de l’altre. Ni ens ho demanen ni cal. Sempre ens afectarà però cal diferenciar entre la vida dels altres i la nostra. Hem d’estar bé per ajudar. Si ens enfonsem difícilment acompanyem. Nosaltres també tenim les nostres pors.

10.- Preguem abans de trucar o trobar-nos i després recollint davant el Senyor el que hem viscut. Som instruments a les seves mans

 PD: recomanem el vídeo de You Tube “despedida sin ti Covi19” https://youtu.be/N5B5fjAgBG4


Pistes per al dol (1)

El que estem vivint no deixa de ser un dol, pel que suposa de les pèrdues que estem tenint i de ben segur que malauradament també ens pot tocar la pèrdua d’un ésser estimat.

Comencem avui per la primera etapa d’un procés de dol, en la qual col·lectivament estem tots immersos. Podríem dir que estem estabornits. 

Proposem avui deu pistes per orientar-nos.

1.- Fem un aïllament psicològic encara que sigui momentani. Una cosa és el que vivim fora de casa i una altra el nostre univers intern. Un temps personal, sense presses.

2.- Fem les paus amb els nostres sentiments negatius: tristor, angoixa, ràbia, por...  No convé ni negar ni reprimir ja que augmentem l’ansietat.  Ens hem de donar permís per estar malament.

3.- Dejú de súper informació. El silenci, una lectura o programa que distregui poden ser alternatives.

4.- No anticipar-nos al futur. Ja vindrà i patint no el podem canviar. No ens perdem el present.

5.-Em faig la pregunta de per qui estic plorant o preocupat per l’altre que no hi és, que va morir, per aquell que està malalt, per aquell que està treballant o per mi que estic preocupat o sol? És fàcil que imagini i visqui més el dolor jo que ells, per tant, cal que posi remei en mi. 

6.- Sempre és un bon moment per reconciliar-nos amb aquells que ens hem fet mal. Si ens neguiteja fem el possible per fer-los arribar la nostra salutació. 

7.- Tracta't bé, cuida't, arregla't encara que estiguis confinat . No sempre patir és el més correcte. Per molt que patim no canviarem el que passa.

8.- Tinc temps per mi mateix, necessito no fer res i em dono permís, encara que sense abusar. Puc plorar, descansar, fer coses creatives o “perdre el temps”. Jo soc important per mi.

9.- Penso amb els altres, però sense atabalar-los. Rebre tants “reenviaments positius” cansa una mica.

10. -Medita un dels  punts  anteriors intentant trobar relació amb algun passatge de l’Evangeli.

PD. Podeu mirar els vídeos del canal de You Tube “Alfons Gea” on hi ha més informació específica del dol-














  El Rosari   Cant de la Salve
  Laudes   Vespres
  Completes   Missa Catedral
  Missa Montserrat
Urgell Solsona Vic Lleida Tortosa Tarragona San Feliu de Llobregat Terrassa Barcelona Girona
  INTRANET