CULTURA 
Domènec Fita: resiliència i autosuperació
Va combinar sempre la seva producció artística, que va mantenir viva fins al darrer moment, amb una clara vocació pedagògica i educativa
Jaume Aymar 11/11/2020

El 13 de desembre de 1953, un artista gironí de vint-i-sis anys estava pintant el mural del baptisteri de l’església de Betlem de Barcelona. Cansat, va tenir un defalliment i va caure dalt a baix de la bastida. Sense esperances, l’ingressaren a l’Hospital Clínic, on va haver de lluitar entre la vida i la mort. Superat el risc, va passar per una convalescència molt llarga a la Clínica de Sant Josep: tres anys enllitat amb el cos penjat d’una combinació de politges que el mantenia en la posició més adient per recompondre els membres més perjudicats i evitar llagues i infeccions. Era Domènec Fita i Molat, que acaba de morir als 93 anys, després d’una llarga i fecunda trajectòria artística. “D’ençà de la meva caiguda tinc consciència que visc de regal i m’he agafat les coses en un sentit de donar els meus talents, frenant la competència tan desenfrenada a què ens condueix la vida”, va declarar.

Nascut a Girona  el 1927, va viure a l’hospici fins als setze anys. Quan en tenia cinc va ofrenar al president Macià, que visità l’orfenat, uns cavallets que ell mateix havia modelat i el president, commogut, el besà. De la mà del mestre Carrera es formà a Olot i a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. Va experimentar diverses tècniques, va evolucionar des del figurativisme de la seva etapa inicial fins a la integració en el concepte i en l’expressió abstracta. El 1958 va realitzar l’impressionant Crist Jacent de la Catedral de Girona. El seu biògraf Joan Moner ha vist en l’anatomia de l’escultura la plasmació del cos accidentat del propi artista. Aquell mateix any s’havia casat amb Àngela Rodeja, que havia de ser el seu gran suport. Dos anys després va fer les imatges de sant Joan i sant Narcís de la façana de la Seu gironina. 

El 1961, l’abat Escarré encarregà a Fita una imatge de Sant Benet per al monestir de Montserrat. Fita escrivia: “Ens entrevistàrem les vegades que calgué, a Montserrat o en un pis de Barcelona. Aquells contactes enriquidors per a ambdues parts, feien avançar el projecte.” La grandiosa escultura de planxa forjada coberta d’una pàtina de rovell, està situada des del 1962 al costat de l’entrada de la porteria, amb la mà indicant l’accés, recordant als pelegrins que, per als monjos, l’hoste ha de ser tractat com el mateix Crist. 

Fita, model de resiliència i autosuperació, fou partidari decidit de la integració de les arts en l’arquitectura i en els espais públics, les seves obres de gran format són visibles en construccions tan emblemàtiques com el temple de la Sagrada Família, la catedral de Vic i en indrets com les places de Canillo i Ordino (Andorra), Girona, Vic, Roses, Olot... Va combinar sempre la seva producció artística, que va mantenir viva fins al darrer moment, amb una clara vocació pedagògica i educativa. Va ser professor d’arts plàstiques a l’institut del Bell-lloc del Pla i d’Història i teoria de l’Art a l’Estudi General de Girona. Justament la seva darrera exposició, oberta abans del confinament i titulada Entropia a l'acadèmia 1979-1998, exhibia els dibuixos de demostració didàctica que creava per als alumnes de l’Estudi d’Art, el seu propi centre docent.

Els visitants que trepitgen el mosaic de l’atri de la Passió de la Sagrada Família, representant el Diumenge de Rams, o els quatre vitralls lumínics amb els evangelistes, probablement ignoren que són obra d’un artista d’orígens molt humils que es va fer a ell mateix i que va tornar a néixer un 13 de desembre del 1953. Ara Fita ha nascut, definitivament, a l’eternitat.














  El Rosari   Cant de la Salve
  Laudes   Vespres
  Completes   Missa Catedral
  Missa Montserrat
Urgell Solsona Vic Lleida Tortosa Tarragona San Feliu de Llobregat Terrassa Barcelona Girona
  INTRANET