Fa unes setmanes vaig presidir el funeral per una dona jove
iraquiana vinguda feia uns mesos a Mallorca amb els seus pares per trobar-se
amb dos germans seus ja residents entre nosaltres. Una famÃlia cristiana de
l’Iraq que ha passat pel glop amarg de la persecució i ha viscut l’angoixa d’un
poble massacrat i cada vegada més reduït, com a conseqüència dels que han perdut
la vida i els molts altres que han hagut d’emigrar, escampats per camps de
refugiats o dispersats per diferents països cercant acolliment. És la passió d’un
poble unida a la Passió de Crist i que a l’Iraq i a tants altres llocs on és actual
la persecució pateixen el mateix drama. Fets com aquests fereixen de prop la nostra
sensibilitat i causen un fort impacte quan coneixem el sofriment dels qui, pel
fet de creure en Crist, estan tastant la mateixa creu. Aleshores, tractam que l’acolliment,
la pregà ria i la solidaritat siguin la resposta.
En el seu recent viatge a l’Iraq, el papa Francesc no ha
callat la passió d’aquest poble i ha volgut fer-se present per comunicar-los el
caliu de l’Evangeli amb l’abraçada de tota l’Església. Per això, s’ha posat al
seu costat i els ha acompanyat en la tasca de reconstrucció i reconciliació.
Passió del poble, Passió de Crist. No podem defugir aquesta realitat que estÃ
totalment connectada i que avui ens fa presenciar allò mateix que li va passar a
Jesús. Una de les primeres paraules del papa Francesc dirigides als cristians iraquians
ha estat la constatació que les dificultats formen part de seva experiència
quotidiana. Els ha dit que és conscient que «heu hagut d’afrontar les conseqüències
de la guerra i de les persecucions, la fragilitat de les infraestructures
bà siques i la lluita contÃnua per la seguretat econòmica i personal, que sovint
us ha portat a desplaçaments interns i a la migració de molts, també de cristians,
cap a altres parts del món. Us agraeixo —germans bisbes i preveres— haver-vos
mantingut propers al vostre poble —propers al vostre poble!— sostenint-lo,
esforçant-vos per satisfer les necessitats de la gent i ajudant cadascun d’ells
en la seva funció al servei del bé comú».
Parlar de reconstrucció i reconciliació d’un poble és fer
que neixin nous brots de vida, veritables signes de resurrecció, el misteri més
gran que els cristians hem de viure i transmetre. «És important —també deia
Francesc— que estiguem presents enmig del nostre ramat i oferim la nostra
presència i acompanyament als fidels de les ciutats i dels pobles.» Feia esment
al risc que corren els joves, els ancians, els malalts i els pobres de quedar
enrere, demanant-los que serveixin el proïsme amb esperit de compassió,
humilitat i amabilitat, com ho feia Jesús. «Sigueu pastors, servidors del
poble.» El terme és arribar a la resurrecció del poble amb la força de la
resurrecció de Crist. Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca |
