«La Divina Comèdia il·lumina Florència», de Domenico de Michelini, 1465.
EDITORIAL 
La «Divina Comèdia» i el més enllà
Redacció 01/06/2021

El 25 de març passat, festivitat de l’Anunciació, es commemorà el Dantedì, el dia de l’inici de la Divina Comèdia, l’obra mestra del poeta per antonomàsia, Dante Alighieri, del qual celebrem set-cents anys de la seva mort o, millor, del seu ascens al Purgatori. En aquesta avinentesa, el papa Francesc ha recomanat als catòlics de llegir-la. Es tracta d’una obra mestra de la literatura universal, farcida de saviesa, que convida a la contemplació del Misteri —en el qual vivim submergits— i a la seva interiorització. La Divina Comèdia està estructurada en tres grans parts, que corresponen a l’Infern, al Purgatori i al Paradís i descriu el procés pel qual passa l’ànima del pecador per salvar-se: aquesta salvació és el desig, no solament del poeta, sinó de tota la humanitat.

Tots ens podem identificar amb el protagonista de la Divina Comèdia: els qui es troben a la meitat del camí de la vida, els qui se senten extraviats dins la senda obscura perquè han deixat la recta via i es troben necessitats de redempció, els exiliats, els qui pateixen la corrupció de les institucions i anhelen una altra forma de govern, els qui en aquest temps de pandèmia s’han preguntat sovint pel més enllà... I, brillant com un estel, Beatriu, la dona que representa l’itinerari cap a la saviesa. La Divina Comèdia té paral·lelismes evidents als dels evangelis dels quals està impregnada: un dels seus traductors, l’escriptor i antropòleg Joan Francesc Mira, equipara l’itinerari del poeta a la passió de Crist.

La versió catalana d’Andreu Febrer i Callís és la primera traducció completa en vers d’Europa, acabada el 1429. La Divina Comèdia, segons Josep Maria Ballarín, capellà i poeta, ens porta a una edat mitjana molt més lluminosa que la fosca i obscurantista que vam aprendre i el medievalista Jacques Le Go subratlla que Dant hi fa una crítica vehement de la glòria humana que envaeix la societat i la literatura.

«Verge Mare, filla del teu Fill», és el primer vers de l’últim cant del Paradís, d’extraordinària bellesa, amb el qual es clou aquesta magnífica obra de la literatura italiana i universal. Els versos 1-39 constitueixen l’oració que sant Bernat, gran devot de la Mare de Déu, i acompanyant de Dant en l’última part del llarg camí que va emprendre (moment místic), dirigeix a Maria per demanar-li que intercedeixi per tal que el poeta florentí pugui veure Déu. El professor Virgil Ani, president de la Societat Dante Alighieri de Romania i de la Societat Romanesa-Catalana Ramon Llull, que dirigeix de fa anys una lectura pausada, meditativa i interdisciplinària de l’obra de Dant a la Universitat de Barcelona, n’ha fet un article que trobareu a les pàgines 24-27.













  El Rosari   Cant de la Salve
  Laudes   Vespres
  Completes   Missa Catedral
  Missa Montserrat
Urgell Solsona Vic Lleida Tortosa Tarragona San Feliu de Llobregat Terrassa Barcelona Girona
  INTRANET