Tots els homes i dones som germans en
l’existència. Tots som iguals en dignitat i drets. Si aquests principis, en teoria,
poden ser acceptats per quasi tothom, com és que a la pràctica hi continua
havent brots de xenofòbia i de racisme? L’any passat en va fer cinquanta de
l’arribada de l’home a la lluna, un fet transcendental en la cursa de l’espai.
Una evidència irrefutable científicament (vegeu un bon reportatge d’Alan
Jürgens i Josep Corbella a La Vanguardia del 2/11/2019). No obstant algunes
opinions posteriorment, àmpliament difoses, van qüestionar i negar l’evidència
i van afirmar que tot fou un engany. El filòsof escocès David Hume ja raonava
al segle XVIII que les creences que tenim no es basen en la racionalitat, sinó
en la familiaritat; va posar el sol com a exemple: si creiem que tornarà a
sortir demà, no és per un raonament lògic, sinó perquè estem acostumats al fet
que cada dia torni a sortir. El mateix raonament seria vàlid per a la lluna:
creure que els astronautes mai no hi van arribar no es basa en la lògica, sinó
en el fet que estem acostumats a veure-la com un astre inabastable, quan en
realitat sabem que ni és astre que brilli amb llum pròpia, ni és inabastable.
De la mateixa manera, encara que hem après que
tots els humans som iguals en el fet d’existir i en la dignitat que se’n
deriva, sovint, per desconeixement, veiem en l’altre l’estrany, el foraster, el
nouvingut, el diferent, l’inabastable. I li tenim por. I el veiem com un estrany
(d’aquí la paraula estranger) o com un perill. I d’aquí sorgeix la xenofòbia,
que significa primordialment «por a l’estranger», que es tradueix en una actitud
que exclou i confina l’altre en la seva difícil situació mitjançant formes i estructures
d’indiferència i rebuig que, fins i tot, arriba al punt de negar-li assistència
en situacions d’emergència i supervivència.
Per tant, la qüestió de fons és abordar la por
a l’altre i qüestionar l’exclusió i marginació de migrants i refugiats; aquesta
por pot revelar una complexa relació personal o col·lectiva amb el passat, el
present o el futur i expressar l’angoixa de perdre la identitat, la seguretat, i
les possessions pròpies, així com la facultat d’afrontar els reptes de la vida
i el futur. Hi dediquem el Primer Pla d’aquest número.
Els infants a Catalunya cada vegada estan més
acostumats a conviure amb companys de diverses procedències i no solen fer
diferències entre ells, fins al dia que se’ls forma o se’ls deforma, en determinades
visions historicistes que ressalten la diferència i es comencen a mirar amb
recel. És, doncs, des de la infantesa que cal donar eines per combatre el pecat
del racisme. I el millor antídot contra la xenofòbia és la fraternitat
existencial. |