Tots els homes i dones som germans en l’existència. Tots som iguals en dignitat i drets. Si aquests principis, en teoria, poden ser acceptats per quasi tothom, com és que a la pràctica hi continua havent brots de xenofòbia i de racisme? L’any passat en va fer cinquanta de l’arribada de l’home a la lluna, un fet transcendental en la cursa de l’espai. Una evidència irrefutable científicament (vegeu un bon reportatge d’Alan Jürgens i Josep Corbella a La Vanguardia del 2/11/2019). No obstant algunes opinions posteriorment, àmpliament difoses, van qüestionar i negar l’evidència i van afirmar que tot fou un engany. El filòsof escocès David Hume ja raonava al segle XVIII que les creences que tenim no es basen en la racionalitat, sinó en la familiaritat; va posar el sol com a exemple: si creiem que tornarà a sortir demà, no és per un raonament lògic, sinó perquè estem acostumats al fet que cada dia torni a sortir. El mateix raonament seria vàlid per a la lluna: creure que els astronautes mai no hi van arribar no es basa en la lògica, sinó en el fet que estem acostumats a veure-la com un astre inabastable, quan en realitat sabem que ni és astre que brilli amb llum pròpia, ni és inabastable.

De la mateixa manera, encara que hem après que tots els humans som iguals en el fet d’existir i en la dignitat que se’n deriva, sovint, per desconeixement, veiem en l’altre l’estrany, el foraster, el nouvingut, el diferent, l’inabastable. I li tenim por. I el veiem com un estrany (d’aquí la paraula estranger) o com un perill. I d’aquí sorgeix la xenofòbia, que significa primordialment «por a l’estranger», que es tradueix en una actitud que exclou i confina l’altre en la seva difícil situació mitjançant formes i estructures d’indiferència i rebuig que, fins i tot, arriba al punt de negar-li assistència en situacions d’emergència i supervivència.

Per tant, la qüestió de fons és abordar la por a l’altre i qüestionar l’exclusió i marginació de migrants i refugiats; aquesta por pot revelar una complexa relació personal o col·lectiva amb el passat, el present o el futur i expressar l’angoixa de perdre la identitat, la seguretat, i les possessions pròpies, així com la facultat d’afrontar els reptes de la vida i el futur. Hi dediquem el Primer Pla d’aquest número.

Els infants a Catalunya cada vegada estan més acostumats a conviure amb companys de diverses procedències i no solen fer diferències entre ells, fins al dia que se’ls forma o se’ls deforma, en determinades visions historicistes que ressalten la diferència i es comencen a mirar amb recel. És, doncs, des de la infantesa que cal donar eines per combatre el pecat del racisme. I el millor antídot contra la xenofòbia és la fraternitat existencial.