Ràdio Estel






Pàgines que m'han corprès

Dia d'emissió: Dimecres
Horari: de 23h a 23.30h
Tipus de programa: Divulgatiu

Descripció: Pàgines que m'han corprès no és un programa sobre llibres, sinó un programa sobre com els llibres ens fan sentir, sobre com els llibres són capaços d’inspirar-nos.


Al final de cada programa, ens desvela qui és l’autor del text que ha llegit i a quina obra pertany. Escoltar el text sense saber qui n’és l’autor permet rebre’l sense filtres: es tracta d’una dona o d’un baró? És català? Castellà? Anglès? De l’actualitat? Un autor clàssic? …

A la web del programa podreu trobar els textos corresponents a cada emissió acompanyats de la selecció de frases que ha comentat la Teresa. El programa té un component interactiu: els oients podeu enviar a l’adreça paginesquemhancorpres@radioestel.cat les pàgines que a vosaltres us hagin corprès i la Teresa en triarà una per tal de comentar-la un cop al mes. Els textos que envieu han de ser com a màxim de 2 pàgines del llibre (màxim 3.000 caràcters).

Direcció: Teresa Forcades
Redacció:
Presentació: Teresa Forcades

Email: paginesquemhancorpres@radioestel.cat
Web:

Facebook:
Twitter:




   







20210217-23_00PAGINESQUEMHANCORPRES.MP3

PROGRAMA 89

Un so harmoniós en la llunyania

Mare meva benvolguda, potser us estranya que us conti aquest petit acte de caritat, esdevingut ja fa tant de temps. Ah!, si ho he fet és perquè, a causa d’ell, haig de cantar les misericòrdies del Senyor (cf. Sl 89,2). Ell s’ha dignat deixar-me’n el record, com un perfum que em mou a practicar la caritat. De vegades em recordo de certs detalls que són per a la meva ànima com una brisa primaveral. En diré un que m’ha vingut a la memòria:

Un capvespre d’hivern complia com de costum el meu petit servei; feia fred, era fosc… Tot d’una, vaig sentir en la llunyania el so harmoniós d’un instrument de música; llavors em vaig imaginar un saló ben il·luminat, amb resplendents daurats, unes noies elegantment vestides que es feien mútuament elogis i galanteries mundanes; després la meva mirada es posà en la pobra malalta que jo aguantava; en comptes d’una melodia, sentia de tant en tant els seus gemecs planyívols; en comptes de daurats, veia els maons del nostre claustre auster, a penes il·luminat per una feble claror. No puc expressar el que va passar dins la meva ànima; el que sé és que el Senyor la va il·luminar amb els raigs de la veritat, que sobrepujaren de tal manera l’esclat tenebrós de les festes de la terra, que no podia creure en la meva felicitat… Ah!, per a gaudir mil anys de festes mundanes, no hauria donat els deu minuts esmerçats a complir el meu humil ofici de caritat… Si ara en el sofriment, en el si del combat, es pot gaudir d’un instant de felicitat que sobrepuja les felicitats de la terra, tan sols de pensar que el bon Déu ens ha retirat del món, ¿què serà en el cel, quan veurem, en el si d’una alegria i un repòs eterns, la gràcia incomparable que el Senyor ens ha fet d’escollir-nos per a viure a casa seva (cf. Sl 23,6), veritable pòrtic del cel?…

No sempre he practicat la caritat amb aquests transports d’alegria, però al començament de la meva vida religiosa Jesús volgué fer-me sentir com és de dolç veure’l en l’ànima de les seves esposes; per això, quan conduïa la germana Sant Pere, ho feia amb tant d’amor que m’hauria estat impossible de fer-ho millor si hagués conduït el mateix Jesús.

Un sorollet a l’oració del vespre

La pràctica de la cartiat no m’ha estat sempre tan dolça, us ho deia ara mateix, mare meva estimada; per demostrar-vos-ho us contaré alguns petits combats que us faran somriure. Durant molt de temps, a l’oració del vespre, vaig estar col·locada davant una germana que tenia una mania estranya, i jo crec que també… moltes llums, perquè rarament feia servir un llibre. Mireu com me n’adonava: Així que aquesta germana havia arribat, es posava a fer un estrany sorollet que s’assemblava al que farien dues petxines que es freguessin l’una amb l’altra. Només ho sentia jo, perquè tinc l’orella molt fina (de vegades, una mica massa). És impossible dir-vos, mare meva, com em molestava aquest sorollet: tenia moltes ganes de tombar el cap i mirar la culpable que, segurament, no s’adonava del seu tic, i era l’única manera de fer-li-ho veure; però en el fons del cor comprenia que valia més sofrir això per amor del bon Déu i per no donar pena a la germana. Em quedava, doncs, tranquil·la; provava d’unir-me al bon Déu, d’oblidar el sorollet… Tot era inútil: sentia que la suor m’inundava i em veia obligada simplement a fer una oració de sofriment; però, tot i sofrir, buscava la manera de fer-ho sense irritació, ans amb joia i pau, almenys en l’íntim de l’ànima. Aleshores procurava d’estimar el sorollet tan desagradable; en comptes de provar de no sentir-lo (cosa impossible) posava la meva atenció a escoltar-lo bé, com si hagués estat un concert deliciós, i tota la meva oració (que no era de quietud) la passava oferint aquest concert a Jesús.


FRASES QUE HE COMENTAT DURANT EL PROGRAMA:

1. DE VEGADES EM RECORDO DE CERTS DETALLS QUE SÓN PER A LA MEVA ANIMA COM UNA BRISA PRIMAVERAL.

2. PERÒ, TOT I SOFRIR, BUSCAVA LA MANERA DE FER-HO SENSE IRRITACIÓ, ANS AMB JOIA I PAU, ALMENYS EN L’ÍNTIM DE L’ANIMA.

3. EN COMPTES DE PROVAR DE NO SENTIR-LO (COSA IMPOSSIBLE) POSAVA LA MEVA ATENCIÓ A ESCOLTAR-LO BE, COM SI HAGUES ESTAT UN CONCERT DELICIÓS

4. I TOTA LA MEVA ORACIÓ (QUE NO ERA DE QUIETUD) LA PASSAVA OFERINT AQUEST CONCERT A JESÚS.


MOSTRA/OCULTA PORTADA



QUINES SÓN LES PÀGINES QUE A TU T’HAN CORPRÈS? Per mitjà d’aquest formulari pots fer-me arribar la teva proposta de pàgines que t’han corprès. El text que envïis ha de ser en català i ha de tenir un màxim de 3.000 caràcters. Cal que indiquis l’autor, el títol del llibre, el nom del traductor en cas que l’original no sigui català, l’editorial, l’any d’edició i també el número de les pàgines d’on has tret el text. D’entre tots els textos que m’arribin en triaré un cada mes per comentar en un dels programes. T’animes a enviar el teu text?
Nom
Email
Població
Comentari