Ràdio Estel






Missió i Vocació

Dia d'emissió: Dilluns
Horari: de 17.30h a 18h
Tipus de programa: Divulgatiu

Descripció: Missió i vocació és un programa què profunditza sobre la raó de ser de les empreses i de les persones en el seu entorn.

Les persones no només busquen una feina o una remuneració. Més enllà del benefici econòmic, necessiten sentir que formen part d'alguna cosa més gran, deixar petjada en aquest món fent una contribució positiva al mateix.

A Missió i vocació parlem de rsc, sostenibilitat, lideratge, persones, canvi cultural o transformació digital, sempre centrant-nos en l'impacte de les persones i organitzacions a la societat.

Direcció: David Medrano
Redacció:
Presentació: David Medrano

Email: oients@radioestel.cat
Web:

Facebook:
Twitter:











20180425-23_00PAGINESQUEMHANCORPRES.MP3

PROGRAMA 31 - Anem – va dir Amelia –, abans que serveixin el dinar us mostraré la vista sobre el riu des de la terrassa.

Era tan absorbida per ell que només li parlava a ell, oblidant Henia, nosaltres ... Els vam acompanyar a la terrassa, des d’on, efectivament, la superfície, amb unes vives baixades, fugia cap a la llisor de la cinta d’aigua a penes visible i com morta. Allò no era lleig. Però Fryderyk va dir sense voler:

- Una bóta.

I es va torbar ... perquè en comptes d’admirar el paisatge, s’havia fixat en una cosa tan insignificant com una bóta, que no tenia cap interès, llançada sota un arbre, de costat. No va saber d’on li havia vingut allò i no va saber com sortir-se’n. I la senyora Amelia va repetir:

- Una bóta.

L’acompanyà amb una veu baixa però molt penetrant, com si confirmés i corroborés, en algun immediat acord amb ell – com si no li fossin desconegudes aquelles iniciacions casuals a alguna frase fortuïta, aquella assignació d’importància a un objecte qualsevol, que esdevé el més important per la força d’aquella assignació ... Ah, aquells dos tenien molt en comú! A part de nosaltres, es va posar a dinar la família de refugiats amb les criatures – però aquella quantitat de persones a taula, aquella munió, les criatures que corrien i el menjar improvisat no creaven bon ambient ... Era feixuc, aquell dinar. I tota l’estona s’insistia en ‘la situació’, tant la general, lligada amb el retrocés dels alemanys, com la local. Jo em perdia en aquell llenguatge de les converses rurals, diferents de les varsovianes, en comprenia la meitat, però no preguntava, no volia preguntar res, sabia que no valia la pena i fins i tot valia més no fer-ho. De què em serviria? De tota manera un dia me n’assabentaria. Anava bevent enmig d’aquella xerrameca i veia només que la senyora Amelia, dirigint-ho tot incansablement des de l’alçada del seu caparró ressec, es referia constantment a Fryderyk amb alguna atenció particular, amb concentració, fins i tot amb tensió – semblava enamorada d’ell ... Amor? Era més aviat la mateixa màgia de la consciència d’ell, diria infinita, sota l’efecte de la qual jo mateix m’havia trobat moltes vegades. Era conscient tan intensament, tan irrevocablement. I Amelia, aguditzada segurament per més d’una meditació, i per més d’un esforç espiritual, de seguida va flairar amb qui se les havia. Amb algú terriblement concentrat, que cap miratge no era capaç d’apartar d’allò definitiu – de qualsevol mena que fos –, algú definitivament seriós, davant el qual tots els altres eren simplement infantils. En descobrir Fryderyk, desitjà saber amb tota la passió com reaccionaria davant d’ella – si l’acceptaria o la rebutjaria junt amb la veritat que havia cultivat en ella mateixa.

Sospitava que ell no era creient – això es deixava sentir per una certa cautela, per la distància que guardava. Sabia que entre ells hi havia aquest abisme, i malgrat això era precisament d’ell que volia que vingués l’apreciació i el reconeixement. Aquells altres, amb els quals s’havia trobat fins ara, eren creients, però no arribaven a aprofundir prou – i aquest, no-creient, era d’una profunditat sense límit i per això no podia no reconèixer la profunditat d’ella – car ell ‘sabia’, ell ‘entenia’ i ‘sentia’. Amelia mirava de provar la seva pròpia qualitat definitiva en la qualitat definitiva d’ell, crec que era com una artista provincial que per primera vegada vol presentar la seva obra a un coneixedor – però aquella obra era ella mateixa, era la seva vida, per a la qual ara demanava reconeixement. Però, com acabo de dir, era incapaç d’expressar-ho, probablement no ho podria fer ni en el cas que no hi hagués l’obstacle de l’ateisme. Tanmateix la presència d’aquella profunditat de l’altre va estimular totes les seves profunditats i intentava transmetre-li, si més no amb tensió i promptitud, fins a qui punt ell li importava i quina cosa n’esperava.

FRASES QUE HE COMENTAT DURANT EL PROGRAMA:

1. EN COMPTES D’ADMIRAR EL PAISATGE, S’HAVIA FIXAT EN UNA COSA TAN INSIGNIFICANT COM UNA BÓTA, QUE NO TENIA CAP INTERÈS, LLANÇADA SOTA UN ARBRE, DE COSTAT.

2. LA SENYORA AMELIA, DIRIGINT-HO TOT INCANSABLEMENT DES DE L’ALÇADA DEL SEU CAPARRÓ RESSEC, ES REFERIA CONSTANTMENT A FRYDERYK AMB ALGUNA ATENCIÓ PARTICULAR, AMB CONCENTRACIÓ, FINS I TOT AMB TENSIÓ.

3. ALGÚ TERRIBLEMENT CONCENTRAT, QUE CAP MIRATGE NO ERA CAPAÇ D’APARTAR D’ALLÒ DEFINITIU.

4. AQUELLS ALTRES, AMB ELS QUALS S’HAVIA TROBAT FINS ARA, EREN CREIENTS, PERÒ NO ARRIBAVEN A APROFUNDIR PROU – I AQUEST, NO-CREIENT, ERA D’UNA PROFUNDITAT SENSE LÍMIT.


MOSTRA/OCULTA PORTADA



QUINES SÓN LES PÀGINES QUE A TU T’HAN CORPRÈS? Per mitjà d’aquest formulari pots fer-me arribar la teva proposta de pàgines que t’han corprès. El text que envïis ha de ser en català i ha de tenir un màxim de 3.000 caràcters. Cal que indiquis l’autor, el títol del llibre, el nom del traductor en cas que l’original no sigui català, l’editorial, l’any d’edició i també el número de les pàgines d’on has tret el text. D’entre tots els textos que m’arribin en triaré un cada mes per comentar en un dels programes. T’animes a enviar el teu text?
Nom
Email
Població
Comentari