Ràdio Estel






Missió i Vocació

Dia d'emissió: Dilluns
Horari: de 17.30h a 18h
Tipus de programa: Divulgatiu

Descripció: Missió i vocació és un programa què profunditza sobre la raó de ser de les empreses i de les persones en el seu entorn.

Les persones no només busquen una feina o una remuneració. Més enllà del benefici econòmic, necessiten sentir que formen part d'alguna cosa més gran, deixar petjada en aquest món fent una contribució positiva al mateix.

A Missió i vocació parlem de rsc, sostenibilitat, lideratge, persones, canvi cultural o transformació digital, sempre centrant-nos en l'impacte de les persones i organitzacions a la societat.

Direcció: David Medrano
Redacció:
Presentació: David Medrano

Email: oients@radioestel.cat
Web:

Facebook:
Twitter:











20200129-23_00PAGINESQUEMHANCORPRES.MP3

PROGRAMA 76

Després cadascú va continuar el seu camí, A cap a la ciutat, B a través de les contrades que semblava no conèixer prou, o gens, perquè avançava amb pas vacil·lant i sovint s’aturava per mirar al voltant, com aquell que prova de memoritzar uns punts de referència, perquè potser un dia li caldrà tirar enrere, no se sap mai. Els traïdors turons per on es ficava, esfereït, probablement només els coneixia d’haver-los vist de lluny, des de la finestra de l’habitació potser, o des del cim d’un monument un dia de pena en què, sense res d’especial a fer i buscant un reconfort en l’altitud, havia pagat els tres o sis penics i havia enfilat l’escala de cargol fins a la plataforma. Des d’allí devia veure-ho tot, la plana, el mar i aquests mateixos turons que alguns anomenen muntanyes, amb zones anyil sota la llum del capvespre, serrant-se uns darrera els altres fins a perdre’s de vista, travessats per valls que no es veuen però que s’endevinen, a causa de la gradació de tons i a causa d’altres indicis intraduïbles en paraules i fins i tot impensables. Però no totes s’endevinen, ni que sigui des d’aquesta alçària, i sovint allà on no es veu sinó una sola falda, una sola cresta, en realitat n’hi ha dues, dues faldes, dues crestes, separades per una vall. Però aquests turons, ara els coneix, és a dir, els coneix més bé, i si mai té ocasió de contemplar-los des de lluny altra vegada serà amb una altra mirada, em sembla, i no només això sinó l’interior, tot aquest espai interior que no es veu mai, el cervell i el cor i les altres cavernes on sentiment i pensament celebren el seu sàbat, tot disposat d’una manera ben diferent. Sembla vell i fa llàstima veure’l anar tot sol després de tants anys, tant dies i nits lliurats sense comptar a aquesta remor que s’aixeca des del moment de néixer i abans i tot, a aquest insaciable “Com fer-ho? Com fer-ho?”, tan aviat en veu baixa, com un murmuri, tan aviat rotund com el “I per beure?” de l’encarregat de l’hotel, i sovint inflant-se fins a un rugit. Tot plegat per acabar anant-se’n sol, o gairebé, per camins desconeguts en caure la nit, amb un bastó. Era un bastó gros, el feia servir per donar-se impuls, i per defensar-se, si de cas, contra els gossos i els lladregots. Sí, la nit queia, però aquell home era innocent, d’una gran innocència, no temia res, sí, temia, però no tenia per què témer res, no es podia fer res contra ell, o ben poc... Però això, ell segurament ho desconeixia. Jo mateix, posat que ho medités, també ho desconeixeria. Es veia amenaçat, en el seu cos, en la seva raó, i potser ho estava, malgrat la seva innocència. Què hi pinta la innocència per aquí al mig? Què hi té a veure, amb els innombrables agents del Maligne? No és gens clar. Portava un barret punxegut, pel que em semblava. Me’n recordo que em va estranyar, com no m’hauria estranyat per exemple una gorra, o un bolet. Vaig mirar com s’allunyava, vençut pel neguit, vaja, per un neguit que no era necessàriament el seu, però del qual d’alguna manera feia part. Era el meu propi neguit, qui sap, el que el vencia a ell. No m’havia vist. Jo estava enfilat al nivell més elevat de la carretera i, per acabar-ho d’adobar, plantat en una roca del mateix color que jo, vull dir grisa. Que es fixés en la roca, és possible. Mirava al seu voltant, ja ho he fet observar, per gravar-se a la memòria les característiques del camí, i devia veure la roca a l’ombra de la qual era arraulit, a la manera de Belacqua, o de Sordello, ja no me’n recordo. Però un home, i jo encara amb més motiu, no forma part exactament de les característiques d’un camí, per què? El que vull dir és que si per cosa excepcional algun dia ha de tornar a passar per allà, després d’un llarg lapse de temps, derrotat, o per tal de buscar alguna cosa oblidada, o per cremar alguna cosa, el que buscarà amb la vista serà la roca i no l’atzar, a la seva ombra, d’aquesta cosa movedissa i fugissera que és la carn encara viva.


FRASES QUE HE COMENTAT DURANT EL PROGRAMA:

1. PERÒ AQUESTS TURONS, ARA ELS CONEIX, ÉS A DIR, ELS CONEIX MÉS BÉ, I SI MAI TÉ OCASIÓ DE CONTEMPLAR-LOS DES DE LLUNY ALTRA VEGADA SERÀ AMB UNA ALTRA MIRADA, EM SEMBLA, I NO NOMÉS AIXÒ SINÓ L’INTERIOR, TOT AQUEST ESPAI INTERIOR QUE NO ES VEU MAI, EL CERVELL I EL COR I LES ALTRES CAVERNES ON SENTIMENT I PENSAMENT CELEBREN EL SEU SÀBAT, TOT DISPOSAT D’UNA MANERA BEN DIFERENT.

2. SEMBLA VELL I FA LLÀSTIMA VEURE’L ANAR TOT SOL DESPRÉS DE TANTS ANYS, TANT DIES I NITS LLIURATS SENSE COMPTAR A AQUESTA REMOR QUE S’AIXECA DES DEL MOMENT DE NÉIXER I ABANS I TOT, A AQUEST INSACIABLE “COM FER-HO? COM FER-HO?”, TAN AVIAT EN VEU BAIXA, COM UN MURMURI, TAN AVIAT ROTUND COM EL “I PER BEURE?” DE L’ENCARREGAT DE L’HOTEL, I SOVINT INFLANT-SE FINS A UN RUGIT.

3. SÍ, LA NIT QUEIA, PERÒ AQUELL HOME ERA INNOCENT, D’UNA GRAN INNOCÈNCIA, NO TEMIA RES, SÍ, TEMIA, PERÒ NO TENIA PER QUÈ TÉMER RES, NO ES PODIA FER RES CONTRA ELL, O BEN POC...

4. EL QUE VULL DIR ÉS QUE SI PER COSA EXCEPCIONAL ALGUN DIA HA DE TORNAR A PASSAR PER ALLÀ, DESPRÉS D’UN LLARG LAPSE DE TEMPS, DERROTAT, O PER TAL DE BUSCAR ALGUNA COSA OBLIDADA, O PER CREMAR ALGUNA COSA, EL QUE BUSCARÀ AMB LA VISTA SERÀ LA ROCA I NO L’ATZAR, A LA SEVA OMBRA, D’AQUESTA COSA MOVEDISSA I FUGISSERA QUE ÉS LA CARN ENCARA VIVA.


MOSTRA/OCULTA PORTADA



QUINES SÓN LES PÀGINES QUE A TU T’HAN CORPRÈS? Per mitjà d’aquest formulari pots fer-me arribar la teva proposta de pàgines que t’han corprès. El text que envïis ha de ser en català i ha de tenir un màxim de 3.000 caràcters. Cal que indiquis l’autor, el títol del llibre, el nom del traductor en cas que l’original no sigui català, l’editorial, l’any d’edició i també el número de les pàgines d’on has tret el text. D’entre tots els textos que m’arribin en triaré un cada mes per comentar en un dels programes. T’animes a enviar el teu text?
Nom
Email
Població
Comentari