Enguanyfa cinquanta anys de la mort de l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré, quefinà a la Clínica Plató de Barcelona el 21 d’octubre del 1968 als seixantaanys.
FrancescEscarré i Jané havia ingressat al monestir el 1923 i fou ordenat de prevere deuanys després. El 19 de juliol del 1936, arran de l’esclat de la Guerra Civil—que havia de delmar dolorosament la seva comunitat—, passà a Itàlia gràcies ala protecció de la Generalitat. El 1938 anà a Saragossa i el gener de l’anysegüent, avançant-se amb enginy i rapidesa a les tropes de Burgos, va retornaramb uns pocs monjos a Montserrat i va evitar la intervenció d’un comissaripolític que hi hauria introduït una comunitat forana. Elegit abat el 1946, impulsàla restauració física i espiritual del monestir i el santuari, i amb visió defutur envià monjos a formar-se fora. Acollint la iniciativa del P. AdalbertFranquesa impulsà l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat (1947). LesFestes que se celebraren en aquesta avinen- tesa impulsaren la reconciliació ila reafirmació de la identitat catalana. En unes declaracions enregistrades alsseus darrers temps, l’abat Escarré manifestava la seva sintonia amb Joan XXIIIi amb Pau VI, apostava pel diàleg amb els no creients i assegurava: «El seglarviu intensament l’Església amb un coneixement més complet que el que podemtenir nosaltres, religiosos i sacerdots. Són perfectes cristians. Són homesmadurs. Potser Déu ha permès que no tinguem gaire vocacions per anar al seglar,que també ha de governar l’Església.»
Enaquest número de Catalunya Cristiana, dos monjos que hi estigueren molt a prop,el pare Pius Tragan i el pare Hilari Raguer, revelen dimensions inèdites de lavida d’aquest polèmic prelat, com ara els veritables motius que el por- taren al’exili o les seves darreres paraules.
Ala seva làpida es llegeix: «Aureli M. Escarré. Abat restaurador de Montserrat,servent fidel fins a morir de l’Església i de Catalunya.»
