La poetessa Carme Catà, col·laboradora de Ràdio Estel i Catalunya Cristiana, ha mort aquest dijous a Barcelona. Va fer un gran servei des de l'inici a la nostra primera emissora, on havia recitat un espai diari de poesia, Espurna d'alba, que es va emetre ininterrompudament fins a l'any passat. Aquest breu tast literari sortia a l'aire amb la seva mateixa veu, acompanyada els primers anys per Jaume Rocosa i després per Eduard Soler. A la revista, també va publicar moltes de les seves creacions, especialment per Nadal i per la Diada de Sant Jordi. Dona de gran sensibilitat i emotivitat, Catà ens deixa una àmplia obra poètica molt caracteritzada per la construcció d'imatges, unes vegades més metafòriques i altres més explícitament lligades a la vida real, però sempre pensades per a moments concrets i sovint també molt vigents mesos o anys després.
Superada ja de llarg la vuitantena i després de successius problemes digestius i de mobilitat, la vida de Carme Catà en aquest món s'ha acabat, però no pas el seu profund i variat missatge expressat a través de l'art escrit i parlat. Els seus poemes comunicaven vida, esperança, consol i amor tant si eren llegits interiorment com si s'escoltaven a través de Ràdio Estel o dels recitals poètics on sovint ella mateixa havia participat. També alguns músics, entre ells qui escriu aquestes línies, han convertit obres seves en cançons. La mètrica marcada i perfectament estructurada, les rimes gairebé sempre perfectes i l'obertura a la transcendència i al pensament que transmetien ho posaven molt fàcil.
Carme Catà ens deia moltes vegades que els nostres mitjans de comunicació eren la seva família. Estimava i es feia estimar. La seva generositat i espontaneïtat, fins i tot amb detalls materials cada setmana quan venia a Ràdio Estel a enregistrar poemes, desbordaven els qui la saludàvem quan arribava i compartíem minuts amb ella. Sempre tenia una paraula agradable per a cadascú amb qui coincidia en algun moment. Xerrava i deixava anar emocions, però tenia alhora aquella frase breu d'elogi i agraïment per a cadascú, nodrida de la seva inquietud poètica i artística, fins al punt que arribava al cor de tothom. Et trobarem molt a faltar, Carme! Des del cel, segueixes recitant aquella poesia tan indescriptible que és l'amistat sincera!
Com a petit homenatge, li dediquem un poema que ella mateixa havia escrit per a una amiga seva que va morir, un dels que vaig musicar i vaig interpretar a través del cant coral:
Lliri de color de neu
amb aroma de pregària,
que lliscaves vora meu
en una pau solitària.
En una llàgrima viva,
com ens abraça el record
la teva imatge emotiva
que nia en els nostres cors!
Viatgera en esperit,
llum de comiat divi.
Seràs estrella en la nit
i la claror del matí.
Lliri de color de neu,
ets amb nosaltres i amb Déu.
També és especialment bonic el poema del Nadal 2009:
FRED
El fred és un glaç d'estrella
que penja d'un fil de vent
i el cel és la forta anella
d'una harmonia silent.
Apropa't a la foguera
crepitar de foc i fum,
en la nit més encisera
de foc, de llenya, de llum
Tastem un glop de tonada
gust de fe i trossets de neu
amb brisa de matinada
que bressola el fill de Déu.
En païsatge de nuesa
ha arribat Jesús amb tendresa.
Ha nascut un caliu de bellesa,
neix un caliu de bellesa.
