'Cowgirl' és moltes coses. És per exemple la estranya i admirable bogeria de posar al centre una protagonista de 60 anys. Sense cap mena de prejudici, en un món rural prou masculinitzat. És la meravellosa escriptura d’uns diàlegs de Rafa Albert, Cristina Fernández Pintado i Miguel Llorens que enamoren l’ànima amb una fotografia preciosa del mateix Llorens. Són els ulls d’Isabel Rocatti mirant a un futur d’esperança inundats de nostàlgia d’un passat dolorós. És el somriure de Pep Munné descobrint-se fràgil o l’abraçada de Carlos Cuevas a l’amor inesperat. És una música, campanes a part, de Clara Peya que acompanya durant tot un viatge emocional. I davant de tot això tindràs dues opcions: anar al cinema a no perdre’t 'Cowgirl', que ja es va estrenar en el marc del BCN Film Fest d’enguay o quedar-te a casa. Jo sempre decideixo la primera. De fet, avui hem vingut fins al Cinema Girona per parlar de tot plegat amb el codirector Miguel Llorens i els actors Isabel Rocatti i Pep Munné.
