Després de la sensació agredolça de la setmana passada, perquè es veia ja la consumació del primer abandonament d’un país comunitari, el més important és apurar les mínimes esperances per evitar un trencament dur que tindria conseqüències molt pitjors per a tothom. Ara, el procés de ratificació, que havia de passar aquest dijous pel Parlament Europeu, està en una mena de punt mort. El primer ministre Boris Johnson ha passat la pilota a la Unió Europea amb una carta, no signada per ell, en què demanava una pròrroga. També ha enviat una carta en sentit contrari, mentre el Parlament actua sense pressa. El que va passar dissabte és que la Cambra dels Comuns va aprovar una esmena, anomenada Benn, que obligava el primer ministre a demanar una pròrroga si la mitjanit de diumenge no hi havia ratificació parlamentària. Aquest dilluns, Westminster decidia entre votar l’acord o continuar debatent sobre els tràmits.

L’acord entre Londres i Brussel·les entraria en vigor, un cop a provat, a finals de 2020, quan acabarà el període de transició previst, tot i que hi ha possibilitat, previ acord entre les dues parts, d’allargar el període un o dos anys més. Un dels punts clau del nou pacte és que Irlanda del Nord formi part del territori duaner del Regne Unit, amb la qual cosa pot al·legar que no s’estableix cap frontera entre aquest territori i la resta del país. A partir d’aquí, amb un complex sistema, es permetrà que no es restableixin controls fronterers dins l’illa d’Irlanda. Cal destacar també que l’acord no modifica la capacitat que Espanya es va assegurar, a finals de l’any passat, de tenir capacitat de veto per a qualsevol acord entre la Unió Europea i el Regne Unit en relació amb Gibraltar. Les últimes cartes estan jugades. Ara només cal que la sortida final de tota aquesta partida, una història de divorci sempre amb aspectes desagradables, acabi bé, almenys de manera amistosa i sobretot respectuosa.