Déu vos guard, amics, avui és festa.
És un jove. Com tants d’altres, va decidir d’emprendre el Camí de Sant Jaume de Compostel·la. Abans de marxar em va demanar un Nou Testament i un llibret per meditar que no pesés gaire. Se’n va emportar Piulades al Vent de mossèn Cinto Busquet. Cada piulada conté un pensament sintètic i il·luminador que obre una finestra nova per on mirar la mateixa realitat quotidiana, la mateixa de sempre, però amb uns altres ulls. El meu amic ha fet un tram del Camí, de Roncesvalles fins a Logronyo. Ha passat per Zubiri, Cizur Menor, Puente la Reina, Estella, Los Arcos, Logronyo… Cada dia ha estat una nova descoberta. S’ha pogut comunicar amb moltes persones. Això no tindria res d’extraordinari si no fos perquè el meu amic, novell pelegrí, és sord. Només t’entén quan et pot llegir els llavis. Admiro el seu coratge. Quan ens veiem privats o limitats d’un sentit corporal, tots els altres s’agusen. M’ho comentava un altre amic, en Francesc, que lentament està perdent la vista. Ara reconeix de seguida les veus de les persones, encara que estiguin lluny.
Un professor portuguès, José Tolentino Mendonça, ha escrit recentment un llibret que porta per títol Vers una espiritualitat dels sentits. És una espiritualitat que considera els sentit com a camí que guia i com a porta que ens obre a la trobada amb Déu.
Penso en els joves que acudiran a la Jornada Mundial de la Joventut. De ben segur que entre ells també n’hi haurà de discapacitats, físics i potser mentals. Un dels trets de bona part dels joves d’avui és que estan acostumats a la diferència i que la integren amb normalitat. És el més cristià. I el més humà.
Que tingueu una bona festa
