Salvador Aragonés, periodista i professor emèrit de la Universitat Internacional de Catalunya, Joaquim Sabater, president de l'Observatori del Tercer Sector, i Joan Pallarès, historiador., han analitzat aquest dijous, des del programa El Mirador de l'actualitat, tot el que ha estat l’exhumació de Franco, que ja és una realitat, després que la família del dictador hagi esgotat totes les vies judicials i també l’empara del Tribunal Constitucional. Hi ha hagut constància històrica mitjançant imatges del fèretre, que ja es troba enterrat al cementiri de Mingorrubio, al costat de la dona del dictador. Salvador Aragonés ha dit que "tot plegat ha estat un show muntat pel govern espanyol, que ha propiciat que se'n parlés constantment, sobretot a TVE". En aquesta línia, ha recordat que "teníem Franco ben aparcat, però ara l'hem ressuscitat una mica". Finalment ha destacat que "sempre és bo conèixer la realitat històrica del nostre passat, però remoure episodis de venjances i enfrontaments no és bo".
Quim Sabater ha lamentat que l'exhumació de Franco "s'ha fet amb imatges reprovables, perquè sortir a coll de la seva família, és donar-li uns honors que aquest home no es mereixia". Ha conclòs que, "si es volia fer una exhumació sense cap tipus de projecció pública, s'havia de fer amb 4 tècnics d'una funerària". En aquesta línia, el president de l'OTS ha comentat que "no té sentit que el fèretre surti de la porta principal d'una basílica, amb els familiars i amb una bandera nobiliària dels Franco, cosa que reflecteix un franquisme sociològic encara massa present i que no s'ha superat". Finalment Sabater ha assegurat que "és bo haver exhumat per començar a tenir espais de memòria històrica" i que "les noves generacions han de saber qui era Franco, perquè banalitzar un personatge com aquest ens pot donar problemes". Joan Pallarès, per la seva banda, ha qualificat el que s'ha fet de "seqüències pròpies de Berlanga". Igualment ha admès que "la reinhumació és sempre molt complicada, perquè fa reviure situacions passades".
Més enllà dels fets, aquest trasllat simbòlic marca un abans i un després dins la gestió de la memòria històrica. Alguns dirigents polítics, que representen també una part de la societat espanyola, consideren que no s’havia de remoure més el passat i que aquest gest no contribueix en el sempre llarg treball de reconciliació i tancament de les ferides de la Guerra Civil i del mateix franquisme. Per contra, hi ha moltes sensibilitats que aplaudeixen la decisió i, en alguns casos, fins i tot la consideren insuficient. Enmig de tot això, es manté la incògnita sobre el futur del Valle de los Caídos, que certament és un monestir benedictí però que també acull tombes de víctimes dels dos bàndols, cosa que fa pensar en un espai de memòria i reconciliació encara no assolides.
Franco va fer molt de mal a Catalunya i al conjunt d’Espanya, durant una dictadura llarga i persistent emanada, a més, d’una guerra cruenta en què tothom va perdre i en què es van cometre atrocitats des de totes les parts. L’embrió d’aquest règim injust i totalitari, això sí, va ser un context molt complicat a l’Espanya dels anys 30, amb un sistema democràtic, el de la Segona República, que no va saber moltes vegades integrar les llibertats en un respecte i una tolerància que asseguressin la convivència, i aquí van ser especialment els catòlics, amb l’Església a nivell institucional, els qui van patir més. Segurament l’exhumació de Franco no tindrà un impacte destacat en l’opinió pública actual durant les properes setmanes, perquè la seva dimensió és més simbòlica que no pas eficaç en el necessari treball de reparació, tancament de ferides i sobretot pacificació.
