Tica Font, col·laboradora del Centre Delàs d'Estudis per la Pau, Jordi Cerdà, historiador i membre del Centre Carlemany, Toni Florido, president de l'Associació Catalana d'Amics d'Israel, i Albert Naya, periodista corresponsal a Turquia, han analitzat aquest dilluns, des del programa El Mirador de l'actualitat de Ràdio Estel, el moment present de l'OTAN i les seves perspectives de futur. L'organisme, en crisi i dividit, afronta el seu futur obrint un procés de reflexió per reparar la fractura entre els seus líders, també amb el repte del creixement militar de la Xina. Tica Font ha recordat que "la crisi de l'OTAN ve de molt lluny, perquè comença el 1990 després de la caiguda del Mur de Berlín, quan es dissol el Pacte de Varsòvia i, en canvi, l'Aliança segueix i fins i tot s'amplia". En aquesta línia, ha afegit que "la primera crisi és existencial, ja que manté una coalició militar sense saber contra qui ha de lluitar i quin és el principal enemic". La també col·laboradora de Justícia i Pau ha comentat igualment que, "en el nou període, l'OTAN no és ja només una coalició per defensar Europa i el centralisme occidental, sinó que agafa un marge superior, que és el de poder actuar a tot el món".

En un altre moment, Tica Font ha explicat que "els primers acords posteriors a la Guerra Freda preveien deixar un cinturó entre Europa i Rússia, amb uns països no alineats amb cap bloc, però l'OTAN es carrega aquest principi i incorpora aquests estats, cosa que provoca ja una crisi amb Rússia". L'exdirectora de l'Institut Català Internacional per la Pau ha destacat que, "en el nou panorama mundial, la gran font de riquesa ja no es genera a Europa o als Estats Units, sinó a la Xina, cosa que fa que els països asiàtics es converteixin en un pol econòmic gairebé de domini de l'economia mundial". Finalment, ha situat la principal conseqüència d'això en el fet que "gairebé tots els països s'han transformat en grans inversors militars i, per tant, s'ha desviat l'eix". Igualment ha situat una altra clau en "el canvi climàtic, que provocarà noves rutes comercials xineses sense passar per Amèrica o per l'Àfrica".

Per la seva banda, Jordi Cerdà ha assegurat que "l'OTAN no té sentit amb uns Estats Units en mans d'un gestor, Donald Trump, que no té cap interès d'expandir el model demoliberal global pel planeta, sinó que prefereix salvaguardar el seu interès com a patriota aïllacionista". L'historiador ha atribuït a aquest fet "aquella mena de burla de Macron, Trudeau, Rutte i Johnson contra Donald Trump". En una clau més positiva sobre l'Aliança, Toni Florido ha assegurat que "l'OTAN és una història d'èxit", tot i que, "un cop s'assoleix aquest èxit preservant la pau a Europa sense confrontació mundial, cal reconfigurar les coses". Igualment el president de l'Associació Catalana d'Amics d'Israel ha recordat que "no podem ser ingenus perquè, de la mateixa manera que hi ha policies pel carrer perquè hi ha delinqüència, també la dinàmica dels estats i la condició humana ens porta a quedar indefensos si no ens protegim".

Acusacions creuades, amenaces de veto i dubtes sobre la força i el significat actual de l’organització han marcat l’última cimera, en què els 29 aliats celebraven a Londres 70 anys d’aquest antic contrapès a Rússia i que ara mira de trobar un lloc en aquest món d’esperances i interrogants. Després dels desencontres més recents, uns per l’estil polèmic de Donald Trump i altres pel malestar de països com França o Turquia, la prioritat és ara intentar tancar les ferides obertes, tot i que la breu declaració final deixa clar que els representants dels estats membres no es reuniran l’any vinent. Una de les situacions especialment desagradables va ser una conversa informal, enregistrada en vídeo, entre Emmanuel Macron, Boris Johnson, Justin Trudeau i Mark Rutte, en què suposadament es mofaven de Donald Trump. Aquestes rialles van provocar que el president dels Estats Units abandonés precipitadament la cimera i arribés a acusar d’hipòcrita el primer ministre canadenc.

Tot això se suma a unes recents declaracions anteriors en què el president de França parlava de “la mort cerebral” del grup i les amenaces de veto expressades per Turquia, país que finalment va retirar aquest avís. Sigui com sigui, en el rerefons de l’OTAN, hi ha la doble sensació que aquest organisme pot fer o fa un servei a la seguretat comuna d’Europa i Amèrica del nord i, en l’altra visió, només serveix per militaritzar més el món i armar-lo sense cap utilitat ni per al bé comú ni per a la pau. Igualment les discrepàncies entre els aliats ve per la seva contribució a aquesta seguretat des de la despesa militar, cosa que provoca un greuge des dels Estats Units, el país que més inverteix en aquest projecte teòricament comú. El món canvia, i segurament l’Aliança Atlàntica ho haurà de fer també, si cal, replantejant la seva mateixa existència.