Déu vos guard, amics, avui és festa. 

En Raimon Algueró se n’ha anat a fer elcim. El més alt que fins ara ha pogut abastar. En Raimon, jesuïta, era com uninfant crescut: s’admirava de tot. Feia molts anys que acompanyava joves i recíprocaments'havien encomanat aquesta jovialitat. Acompanyava des del despatx però sobretotens acompanyava als campaments, a les excursions, a  les sortides, en elsesdeveniments familiars. Acompanyava joves, adolescents i infants amb la sol·licitudrespectuosa d’un pare o d’un amic. Quan calia celebrava missa sota un pi o alcim de la muntanya. El vaig veure per darrera vegada en el comiat del pare d’unbon col·laborador de Ràdio Estel, en Joan Ortíz. La família havia col·locat unafotografia del finat sobre el taüt. Quan en Raimon va anar a aspergir-lo, es vaaturar un instant mirant la foto, emocionat però amb la certesa que ja eraal Cel, com nosaltres avui ens emocionem veient tantes fotos del nostrebenvolgut Raimon que els amics han penjat a Youtube en un  bell homenatgeplàstic que porta per títol: “Més de 40 anys caminant junts.”
Un amic jesuïta ens explicava així els darrers moments:
“Està en pau. Aquesta tarda li hem donat la Unció dels Malalts. Una bona collade companys jesuïtes i familiars. Ha estat emocionant...
Fins aquest matí no s’ha adonat que era al final.
Quan l’ha visitat el Dr. Nomdedeu li ha preguntat: però què és el que tinc?
Més tard ha preguntat al Llorenç Puig i a la seva neboda gran: És per morir? Lihan dit Sí. Llavors ha respirat fons, ha tancat els ulls i s’ha quedat en pau.Les infermeres s’han quedat sorpreses del clima de pau, serenor i emoció de lesvisites que està tenint.
Estimats, s'acaba una època...!”
Que tingueu una bona festa.