Salvador Aragonés, periodista i professor emèrit de la Universitat Internacional de Catalunya, i Eulogi Broto, professor de Dret Canònic a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB), han analitzat aquest dijous, des del programa El Mirador de l'actualitat, les relacions entre la Santa Seu i l’Estat espanyol 40 anys després de l’últim acord, encara vigent, a partir del debat sobre la necessitat de mantenir-lo, reformar-lo o suprimir-lo es manté discretament en el debat públic. Broto ha destacat que l'acord actual "l'actual acord Santa Seu-Espanya és un text molt més obert i més aprofitable del que molta gent pensa, entre altres coses perquè no dona grans privilegis a l'Església catòlica, que consolida la separació de poders i busca l'autofinançament". 

En un altre moment, el professor de Dret Canònic ha recordat que "el tema del patrimoni eclesiàstic és el que genera més demagògia, quan existeix una separació clara i l'Església ha d'assumir d'entrada uns costos importants, per exemple, per restaurar catedrals i altres edificis de culte". Per la seva banda, Salvador Aragonés ha destacat que "el debat sobre els acords de l'Església amb l'estat arriba a la societat de manera interessada, i s'utilitza sobretot des de l'esquerra com a arma política". Ha lamentat igualment que "hi ha un desconeixement molt gran".

Aquell gran pacte, signat el 3 de gener de 1979, que no era altra cosa que consolidar la separació entre l’Església catòlica, que representava la religió oficial fins al final del franquisme, i els poders públics i autoritats civils, en virtut d’una sana laïcitat, des de la no confessionalitat de l’Estat i amb esperit de cooperació positiva. També sorgeix la qüestió de si continua tenint sentit un acord com aquest, que molts espanyols consideren excessivament beneficiós per a l’Església catòlica, tenint en compte els importants avenços cap a l’autofinançament, l’augment dels no creients i de la diversitat religiosa i altres factors.

Els grans defensors del manteniment d’aquest acord, antigament anomenat Concordat, consideren que té més sentit que mai precisament perquè ha donat pas a altres grans pactes posteriors de l’Estat espanyol (principis dels 90) amb altres confessions religioses que representen minories creixents, sobretot de protestants, musulmans i jueus. Entre tota la reflexió, sorgeix el gran dilema: Si una neutralitat religiosa, que reconegui la pluralitat i atengui catòlics i altres creients, requereix o no acords d’aquest nivell.