Hi ha moltes qüestions conflictives que envolten elnostre sistema penitenciari. Una de les principals crítiques és que s’abusa dela presó; és el recurs principal i pràcticament únic que té el sistema jurídic-penal per castigar una infracció i sembla ser el filtre pel qual passengairebé totes les persones que es desvien de la norma, independentment de lagravetat del delicte comès.

D’altra banda, és una institució elitista:aproximadament el 80% dels reclusos provenen d’estrats socials baixos. Semblaestar pensada per excloure i aïllar no només el delicte comès, sinó també lapobresa, la marginació i l’exclusió social.

Des de l’Administració es defensa la lògica social de lespresons, però dins els centres convergeixen diversos factors que dificulten elcompliment d’aquest objectiu. Un exemple d’això és la ingent quantitat depresos que acullen els 77 centres penitenciaris de l’Estat espanyol, un total de147 reclusos per cada 100.000 habitans, segons dades del 2013 de l’Institut deCriminologia i Dret Penal del Consell Europeu. De fet, el país es troba entreels índexs més alts de població reclusa de la Unió Europea.Aquest excés de reclusos necessàriament fa que els recursos dedicats a lareinserció social dels presos siguin insuficients per cobrir les necessitats detots els interns.

I aquestes elevades taxes de població reclusa a l’Estatespanyol no van acompanyades d’un índex alt de criminalitat. Paradoxalment,Espanya presenta una de les xifres més baixes de tota la Unió Europea pel que fainfraccions penals per cada mil habitants.

D’altra banda, segons dades del 2010 de l’ACAIP, que ésel sindicat majoritari de funcionaris penals d’Espanya, la taxa de reincidènciadelictiva se situa al voltant del 55%. Així doncs, té sentit qüestionar-se siels centres penitenciaris estan pensats per rehabilitar les persones que handelinquit i si ho aconsegueixen realment, o si funcionen com un altre mecanismede control social que exclou tot allò incòmode que la societat no pot absorbir.