Adalbert Marquès, president de Metges Cristians de Catalunya, i Nani Hidalgo, vicepresidenta de l'Associació Dret a Morir Dignament, han analitzat aquest dimecres, des del programa 'El Mirador de l'actualitat', algunes claus del debat que s'ha reobert sobre la despenalització de l’eutanàsia, arran del cas de María José Carrasco, una dona de 62 anys amb esclerosi múltiple des del 1989 i que va ser ajudada a morir voluntàriament pel seu marit la setmana passada amb una sobredosi de barbitúrics. Marquès ha atribuït la difusió d'aquesta mort provocada "al moment polític" i al fet que "eren persones involucrades en la defensa de l'eutanàsia, motiu pel qual, més enllà de la dimensió personal, han volgut participar en un procés mediàtic". En aquesta línia, ha lamentat "la dimensió ideològica dels fets, quan hi ha moltes persones en situació similar que no volen l'eutanàsia". També ha apuntat que, "potser amb més recursos mèdics i ajuts socials adients a les necessitats, aquestes persones no haurien demanat l'eutanàsia". En un altre moment, el president de Metges Cristians ha conclòs que, "quan la gent arriba a demanar l'eutanàsia, és perquè no hi ha altres recursos" i que, "segurament en altres països, amb suports mèdics que aquesta senyora no estava rebent, segurament no hauria arribat a aquest desig". Com a exemple d'alternativa, ha dit que "existeix la sedació pal·liativa, tot i que escurci la vida".
Hidalgo, per la seva banda, ha recordat que María José Carrasco "portava 30 anys amb la malaltia" i que "ara fa 20 ja havia intentat suïcidar-se". Igualment ha dit que "és prou clar que no considerava prou digna aquesta vida". La vicepresidenta de Dret a Morir Dignament ha recordat que "fer-ho públic és una decició de generositat, perquè el marit no tingui problemes legals, però també per posar sobre la taula el problema". Igualment ha aclarit que "Dret a Morir Dignament defensa la llibertat i la dignitat de la persona durant tota la vida, qüestió present en l'article primer de la Declaració de Drets Humans i de la Constitució espanyola". En aquesta línia, ha argumentat que "també s'ha d'aplicar en el final de la vida". Nani Hidalgo ha rebutjat "qualsevol oposició entre eutanàsia i cures pal·liatives, que també s'han de generalitzar, tal i com l'entitat va presentar l'any 2017 al Parlament de Catalunya". Finalment ha assegurat que "no es tracta de matar, sinó de deixar morir i ajudar a morir plàcidament".
La nova iniciativa, de moment congelada per al debat per la Mesa del Congrés que controlaven fins ara PP i Ciutadans després de ser el projecte bandera del pacte entre PSOE i Podem, està dirigida a pacients en la seva etapa final de la vida, perquè se’ls faciliti una “sedació pal·liativa” que pot accelerar el final si cal alleujar el seu sofriment. L’eutanàsia pròpiament la podrà demanar qualsevol malalt amb un sofriment “insuportable”, segons el text, o bé que no es valgui per ell mateix, però sense que sigui necessari que pateixi una malaltia terminal.
El projecte dona continuïtat al de “mort digna” admès a tràmit al Congrés ja el març de 2017. Ara, entre altres punts, el text que el PSOE i Podem volen recuperar defineix l’eutanàsia com un “dret de la persona a elegir lliurement” sobre la pròpia vida. Els socialistes volen que l’eutanàsia es financi per la Seguretat Social, alhora que es reconeix l’objecció de consciència. Pot tenir alguna justificació una llei així? És un atemptat contra la vida humana? Pot ser inconstitucional? A partir d’aquestes preguntes, volem valorar el cas d’aquest matrimoni, un suïcidi assistit enregistrat en vídeo per mostrar que la dona volia deixar de viure. La història d’aquesta parella, això sí, pot comportar un procés judicial perquè, sigui quin sigui l’estat d’opinió dels ciutadans, la inducció al suïcidi o la col·laboració amb aquesta pràctica està castigat penalment.