Déu vos guard, amics, avui és festa

Dimarts passat vam retornar de Guatemala el grup depelegrins del Club+amics que hi havíem viatjat per assistir a l’ordenacióepiscopal de fra Josep Parra.

Guatemala és un gran país. La gent que hem trobat, amable iacollidora. Les ciutats i pobles força nets. Els monuments maies,impressionants. Les comunitats, vives. No obstant això, hem pogut també tastarla pobresa i la violència en diverses formes. Un dels dies, després de dinarprop del llac d’Atitcal, es va atansar a la nostra taula un infant pobre. Vaser una trobada breu, però tots vam quedar amb aquell mateix regust incòmodeque ens resta quan algú ens demana almoina i endevinem al seu darrere un dramahumà. He volgut resumir l’experiència en un:

Sonet a un nenguatemalenc pidolaire

Es deia Ivan i volia unquetzal

després moix ens va dir:"és que tinc gana"

I encara "vull unsuc". L'Infant demana

i sembla que tot lisigui igual.

"Té noi!" Lidem un panet - tan se val!-

Que no vas a l'escola?Tens galvana?

On vius? Quanta preguntavana!

I el nen descalç és totull, pobre xaval!

Algú intenta fer-li unpetó

però ell li gira depressa la cara

potser mai ningú no liha fet encara.

Mentre ens allunyem i elpobre minyó

es va empetitint en lallunyania
direm "el nostre pade cada dia."