"Tenia ganes d'inventar!", ha dit Vicenç Villatoro, alt i clar. Així explica l'escriptor i periodista com van néixer els personatges de la seva última novel·la, Urgell. La febre d'aigua (edicions Proa) en una entrevista al programa La Caravana de Ràdio Estel. Són personatges reals, els seus rebesavis, als quals va "donar una altra vida" en convertir-los en ficció per al llibre.
Aquesta novel·la narra l'epopeia humana de la construcció del Canal d'Urgell i s'ha publicat fa uns dies. Avui, a Barcelona, comença la seva gira de presentació. L'escriptor no defuig de dir que li preocupa l'actual situació de sequera i manca d'aigua i que volia parlar del tema. "La narrativa ha de servir per explicar genèrics. Tu tries entre totes les històries xules, una determinada, perquè és xula, però perquè coincideix amb les teves preocupacions i tens ganes de parlar-ne". No obstant això, no s'ha de perdre de vista l'objectiu de l'escriptor: "La metàfora no pot menjar-se la història que expliques, que ha de remetre a les grans preocupacions humanes: les de l'autor, que sempre pensa que les comparteix amb uns quants lectors com a mínim".
"La metàfora no pot menjar-se la història"
Villatoro té clar que el món canvia al nostre voltant i "hem de llegir el nostre entorn per saber què fer", per això, entre altres territoris, ens endinsa en el Clot del Dimoni, un topònim que es fa servir per "descriure un territori deprimit". "L'expressió més quotidiana era el desert d'Urgell, una expressió menys dramàtica del que sembla, perquè hi ha un tros de Barcelona que es diu el desert de Sarrià. "Per tant, no és el Gobi!", exclama l'escriptor apel·lant a l'exageració típicament llatina. I continua: "A aquella zona hi havia una reflexió: quan plou va bé, quan no plou va fatal". Una terra fèrtil, però quan té l'element que necessita. "Conclusió: hem de portar l'aigua nosaltres".
