Toni Florido, president de l’Associació Catalana d’Amics d’Israel, Mohamed Said Amdeljamid, president d’Amics de Palestina a Barcelona, i Tica Font, col·laboradora del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, han analitzat aquest dimecres, des del programa El Mirador de l'actualitat, el pla de pau entre Israel i Palestina, proposat per Donald Trump, que ha obert una reflexió i un debat que es mou entre el pragmatisme i el possibilisme, d’una banda i amb la possibilitat de generar consensos, i la sensació de desequilibri a favor d’Israel, de l’altra. Tica Font ha destacat que "sorgeix periòdicament una proposta, i ara estem dins la lògica de treure una proposta, que surt en aquest cas des dels Estats Units, amb Netanyahu al darrere". L'activista ha comentat que el context "és el de dos dirigents polítics en situació compromesa, amb el procés de destitució a Trump i la interinitat del primer ministre israelià, pendent també d'un judici per corrupció". D'altra banda, Font ha dit que, més enllà del mateix pla, "hi ha països àrabs que ja pensen en altres problemes que deixen en un nivell més baix el problema de Palestina, cosa que pot fer moure les confluències". Com a síntesi, la col·laboradora del Centre Delàs ha conclòs que "els que hauran d'assolir un acord són Israel i Palestina, però el paper que juguen els altres estats, amb els respectius suports a una de les parts, serà rellevant". I ha comentat que "aquest és un element de canvi molt important, perquè afebleix molt la posició palestina de cara a aquestes negociacions".
Mohamed Said ha lamentat que "el pla de Donald Trump és el mateix que va presentar Benjamid Netanyahu el 2012, una iniciativa ja aleshores rebutjada per Europa i pels palestins". En aquesta línia, ha afegit que "no hi ha cap palestí al món que pugui acceptar aquest pla, perquè treure de la mesa de negociació Jerusalem i el dret dels refugiat deixa buit qualsevol diàleg". El dirigent palestí ha mostrat la seva esperança que "el rebuig de la Unió Europea i els pobles àrabs, no especialment els governs, donin un estat independent a Palestina amb Jerusalem est com a capital". S'ha mostrat igualment "d'acord amb l'existència de dos estats, Palestina i Israel, en pau i harmonia, pensant en les properes generacions".
Toni Florido, per la seva banda, ha assegurat que "el pla de pau té virtuts, perquè invita a impulsar una negociació, perquè és més una estació de sortida que no pas d'arribada". El president de l'Associació d'Amics d'Israel, s'ha mostrat esperançat que "les parts desenvolupin una negociació que obri les portes a la pau". Igualment ha destacat que "s'hauria d'aprofitar la iniciativa, perquè és una oportunitat per negociar i perquè l'alternativa és només esperar anys i anys, però no hi ha necessitat". Florido, en un altre moment, ha comentat que "hi ha consens en el reconeixement d'un estat palestí per part d'Israel, fins i tot entre els colons i falcons, ocasió que s'ha d'aprofitar, sens dubte, com també el fet que es pugui acceptar la capitalitat en una zona propera a Jerusalem i el desenvolupament econòmic per a Palestina garantit pel mateix pla". El representant de l'entitat proisraeliana ha conclòs que "tothom pot dir la seva sobre la proposta, que es pot completar i millorar, perquè cada cop que s'ha generat violència per un desencontre, la cosa no ha millorat".
El govern i la població de Palestina estan totalment en desacord amb la iniciativa, mentre alguns països àrabs, com és el cas de l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs, el valoren positivament almenys de manera parcial. L’actual president dels Estats Units ofereix a Palestina més del 80 per cent del territori al qual aspiren els seus ciutadans, tot i que “la vall del Jordà, vital per a la seguretat d’Israel, quedarà sota sobirania de l’estat hebreu”. Aquesta zona, ocupada l’any 1967, té via lliure per ser annexionada, com ja va fer Israel ara fa 40 anys amb Jerusalem est i els Alts del Golan. D’altra banda, es vol donar legalitat als assentaments jueus en territori palestí, fins ara il·legals o sense cap aval jurídic, i es blinda la capitalitat de Jerusalem, ja reconeguda per Trump el 2017 com a capital israeliana. Ara s’esvairien totes les aspiracions palestines sobre l’est d’una ciutat santa on es concentren, d’una banda, les tres grans religions en convivència més o menys pacífica i, de l’altra, els grans referents visual de l’històric conflicte.
A més, entre altres aspectes del pla, Gaza i Cisjordània quedarien connectades per un túnel. I tot i la indivisibilitat de Jerusalem, el districte d’Abu Dis podria acabar sent la capital del nou estat palestí, reconegut per tothom i també, ara sí, per Israel i els Estats Units. Palestina ha patit molt com a poble, principalment des de la creació de l’estat d’Israel l’any 1948, i continua veient violats molts dels seus drets, per exemple amb el mur de separació construït per Ariel Sharon a principis d’aquest segle. Els seus drets com a poble són inqüestionables, com també el d’Israel a existir i a tenir garantida la seva seguretat, especialment contra els focus terroristes que ha tingut sempre molt a prop.
El dinamisme econòmic, la mediació de molts cristians com també dels araboisraelians, el diàleg entre governs i societat civil de les dues parts i, sobretot, una voluntat decidida de pau poden convertir aquesta proposta, inicialment desequilibrada i amb més sacrificis per a Palestina que no pas per a Israel, en una oportunitat definitiva per a la desitjada pau a la terra de Jesús, dels profetes anteriors i de sensibilitats religioses posteriors. El Pròxim Orient, però també la resta del món, s’hi juguen molt.
