PARAULES DE L’ARQUEBISBE JOAN PLANELLAS (RESUM)
La missió que m’ha confiat l’Església és per a mi motiu d’una gran joia. Estic content però alhora no puc amagar-vos que estic un xic tremolós. Heu sentit que se m’encarrega predicar l’evangeli, estar pendent de tothom nit i dia, convocar el poble per a les celebracions. He pensat en les paraules de Sant Ignasi d’Antioquia quan diu, a l’Església de Smirna: Allà on hi hagi el bisbe, hi ha de ser tot el poble de Déu. He escollit com a lema episcopal una frase de Lumen Gentium, 4: «Spiritus iuvens facit Ecclesia» L’Esperit fa jove l’Església i la rejoveneix. Quin goig fer-ho públic aquí, la vigília de Pentecosta! És un esdeveniment de cada dia que inspira en l’organisme eclesial una perpètua joventut.
Orígenes afirma que l’Esperit Sant acull els creients. I quan els creients acullen la paraula de Déu en el si de l’Església, corren a l’encontre del salvador, esdevenen ells mateixos l’Església maternal. Volem fer córrer l’eterna joventut de l’evangeli de Jesús. Tots els creients que han rebut el do de la santedat han de fer créixer en ells el do que han rebut. La missió pastoral de l’Església consisteix a transmetre’ns, els uns als altres, aquest do. La veritat que roman en nosaltres, l’evangeli es manté sempre jove.
L’Església és jove quan és ella mateixa quan rep la força de Déu, dels sagraments, de la presència de Crist i de la presència de l’evangeli cada dia. El Papa ens diu que hem d’atrevir-nos a ser diferents, amb l’esperit de pregària, la lluita per la justícia, l’amor als pobres i l’amistat social. Si això no és així, pot perdre allò necessari i tornar a buscar falses seguretats mundanes. Són els joves els qui poden ajudar l’Església a mantenir-se jove, a no caure en la corrupció, a no enorgullir-se, a no esdevenir secta, a estar a prop dels pobres i descartats, a deixar-se interpel·lar amb humilitat.
Avui, en el dia de la meva ordenació episcopal i l’inici del meu ministeri entre vosaltres. Una confidència: la mitra que m’han posat és la del gran arquebisbe d’aquesta seu, Josep Pont i Gol. He acceptat aquest regal immerescut, i he volgut portar-la. L’arquebisbe Josep estava convençut que el Vaticà II seria una primavera de l’Església. Per a ell, el Concili va ser «una mentalitat, una línia a seguir, l’evangeli viscut amb l’autenticitat que els nostres temps reclamen». Es tractava d’entendre’l com un veritable procés espiritual. A més, Pont i Gol deia: «L’Església, renovada en el concili, se’ns presenta com a Església dels pobres i servidora de la pau. Vol anar despullant-se de les riqueses, el poder i la influència terrena. Ha de ser seguidora dels pobres perquè s’ha d’emmirallar en el Crist dels pobres».
Vull exercir el meu ministeri a la llum del cardenal Vidal i Barraquer a l’hora d’encarar moments difícils, amb l’audàcia de l’arquebisbe Ramon Torrella i amb l’extraordinària bondat de l’arquebisbe Jaume. Sóc una anella més en la cadena de successió iniciada pel bisbe Fructuós. A la llum de l’abnegat treball dels meus predecessors, no podem encarar les dificultats en el marc exclusius de l’Església diocesana, sinó que cal un treball de conjunt. Com a primat de la Tarraconense, em costarà fer aquesta escomesa. Haurem d’enfortir aquestes tasques. Això, amb una praxi avalada per més de 1.600 anys d’història, pels gairebé 180 concilis provincials tinguts al llarg de tants segles. Fer arribar l’anunci de l’evangeli fidelment, de manera entenedora, a la gent d’ara. La coordinació interdiocesana i altres eixos d’aquell Concili Provincial configuren grans reptes per al nostre treball eclesial.
Tot això es configura en un país que estimem profundament. Es tracta d’un repte que hem de formular amb actitud propositiva i de diàleg obert, que ha de tenir present el treball ecumènic, amb les altres Esglésies cristianes. Parlàvem de diàleg obert, que no pot excloure tots els homes i dones de bona voluntat que anhelen un món millor, sigui quina sigui la seva religió o el seu projecte de vida. Hem de tenir present el món científic, de la cultura i dels mitjans de comunicació. Ara més que mai, l’Església a nivell intern necessita enfortir les seves estructures sinodals.
Vull escoltar i tenir una cura especial dels estimats preveres i diaques, els meus primers amics i consellers necessaris en el treball pastoral. Esdevé també, però, de capital importància escoltar els laics i laiques, la majoria del poble de Déu, juntament amb els religiosos i religioses. Una mentalitat clerical corre el risc de mantenir-los al marge. Això neix del Baptisme i de la confirmació. L’Església d’avui ha d’emprar molts esforços per a un adequat comportament de tots els seus membres. Cal tenir cura especialment del paper que ha de tenir la dona en l’Església. Únicament llavors pot començar a prendre forma una Església veritablement sinodal.
El cardenal Omella ha parlat de la comunió, en la qual es pot entreveure tota l’Església. Siguem, doncs, servidors de l’Esperit. Es tracta de deixar espai a l’Esperit i no pas sufocar-lo en els altres. És per això que cal silenci, pregària i, la majoria de vegades, capacitat de perdonar, la virtut heroica del perdó, tan necessari en l’àmbit eclesial, però també en el social i polític. El qui estima pateix. I aquest patiment, el vull compartir amb vosaltres. Pere, m’estimes? Doncs pastura els meus anyells, les meves ovelles. És l’amor a Crist que ha d’implicar una resposta d’amor. Sant Agustí diu que equival a dir «sofreix amb les meves ovelles». Aquest és el pensament que ha envaït el meu cor aquests dies.
Vull que tot el meu esforç sigui serè, respectuós i cordial. Que el poble sant de Déu que peregrina a Tarragona sigui estímul per a la meva vida, davant el temps que m’espera d’estimació, servi i donació enmig de vosaltres. «Senyor, tu ho saps tot; tu saps que t’estimo». Que l’amor de Crist sigui en mi perquè ho pugui repetir no pas tres vegades, sinó infinitat de cops. Vull viure indicacions com les d’Evangelii Gaudium o altres de la Paraula de Déu ‘sine glosa’, sense comentaris. Que la Mare de Déu, sota les advocacions de Montserrat i del Claustre, m’hi ajudi!
HOMILIA DEL CARDENAL JOAN JOSEP OMELLA (RESUM)
La paraula «gràcies» és «la primera que surt del cor». Donem gràcies a Déu per tots els dons que ha posat en la teva vida, estimat Joan. No oblidis que el do més preuat que Déu t’ha donat és Crist, el seu fill. L’ha fet el teu company en el camí. Ell, com els apòstols, et diu «amic» perquè t’ho ha donat tot a conèixer. Ha mort a la creu per amor, per donar-nos vida en abundància. I avui et regala la plenitud del sacerdoci. No deixis de donar gràcies a Déu per tot el que t’ha concedit: la vida, el do de la fe, la família, el sacerdoci i l’episcopat. El Senyor et crida a seguir-lo amb alegria. I et diu, com a Sant Pere: «Quan siguis vell, i ja ho comences a ser, obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols».
Els dons que et dona el Senyor no són només per a tu, sinó per portar-los al servei dels germans. En concret són per a aquesta comunitat que peregrina a Tarragona. Des d’ara, es converteix en la teva amiga i germana. Esdevé la teva esposa. Per això posarem l’anell al teu dit, com a signe de l’esposori. La teva vida és per al Senyor en el servei totat per al servei d’aquesta comunitat. Estima-la, amb tot l’afecte. Serà a partir d’ara la teva esposa. Arribes, estimat Joan, a una comunitat de gran recorregut històric. Enfonsa les seves arrels en Sant Pau, que va trepitjar aquesta noble terra segons la tradició. Francesc Vidal i Barraquer, Josep Pont i Gol, Ramon Torrella, Lluís Martínez Sistach i Jaume Pujol...
Com proclama el Concili Vaticà II, aquesta varietat d’Esglésies expressa millor la catolicitat de l’Església indivisa. Només es pot evangelitzar a través de l’espiritualitat de comunió. Ens ho recordava Joan Pau II a l’exhortació ‘Novo millennio ineunte’: «És una mirada del cor sobretot cap al misteri de Déu, que és comunió. Només a través d’aquest misteri tenim la mirada cap als germans. A partir d’aquesta mirada hem d’aprendre a compartir-ho tot amb els altres, i donar una resposta des d’aquí sempre de proximitat, de respecte i de mirada d’amor». Hem de buscar allò que ens uneix i no pas allò que ens divideix o ens enfronta. Només es viurà la comunió si deixem de criticar-nos i enfrontar-nos, si sabem demanar perdó. És per això que el Papa Francesc ens diu que, «en la comunió, encara que faci mal, l’apostolat es fa autènticament fecund».
«Pastura», tercera paraula de l’evangeli d’avui. «Pastura els meus anyells». Avui, Joan, el Senyor et pregunta el mateix que preguntava a Pere. Només et demana el Senyor si estàs disposat a donar-li tota la teva vida. L’únic que cal és que li entreguis tota la teva vida. La resposta de Sant Pere va ser senzilla, però molt bonica: «Sí, Senyor, tu saps que t’estimo». Jesús li va recordar, però, que les ovelles eren seves i no pas de Pere. Et diu també, Joan: «Pastora les meves ovelles». Les del Senyor: No t’apropiïs de res! No tinguis por, perquè el Senyor t’acompanya i t’acompanyarà sempre, amb la pregària diària amb el seu suport en l’acció evangelitzadora.
El Papa ens demana als bisbes que estimem tots aquells que ens confia, tots els batejats, però també i especialment els pobres, els indefensos i tots els qui necessiten ajuda i protecció. En el teu camí, trobaràs creients i no creients, membres d’altres religions. No oblidis que tots som companys de ruta. Trobaràs molts immigrants. Que tots trobin en tu uns companys que troben alegries i penes. Que tots siguem portadors de misericòrdia.
Joan, que Santa Maria, sota l’estimada advocació de Montserrat com també del Claustre o de la Misericòrdia, t’acompanyi en el teu Ministeri de la mateixa manera que ella va acompanyar l’Església en els seus primers passos i continua fent-ho amb el seu amor maternal. En el nom del Pare, del Fill que t’ha constituït en pastor i de l’Esperit Sant, que dona vida a l’Església i sosté la nostra feblesa amb el seu poder.
