El Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat s'ha viscut aquest dijous, com cada 3 de desembre, i cal no oblidar-lo, perquè aquest col·lectiu, sobretot les dones, té molt per reivindicar. Amb el lema “Sumem capacitats, sumem diversitats”, i amb el rerefons de la situació d’emergència sanitària, s’aprofita la commemoració per defensar amb més força els drets i el benestar de les persones amb discapacitat en tots els àmbits de la vida i de la societat, posant el focus en el dret a viure de manera independent. L’Ajuntament de Barcelona, a través de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD), ha organitzat una jornada de reflexió sobre l’impacte de la pandèmia del Covid-19 en aquests homes i dones, nois i noies, que pateixen alguna problemàtica física o mental, com també el paper de la tecnologia al servei d’una millor garantia dels drets. Aquest mateix dijous, en una entrevista al programa El Mirador de l’actualitat de Ràdio estel, la presidenta de Dones No Estàndars, Carme Riu Pascual, ha parlat de tot plegat.

És una jornada per donar ànims a tothom. Tant de bo no calguessin aquests dies! Jo penso que la nostra vida, la de les persones en discapacitat, és com la de qualsevol altre. No hauríem de patir ni més ni menys que altres persones. I si patim, és perquè la societat ens ha marginat i necessitem parlar del que ens passa. Si la societat ens hagués tingut presents, no caldria reivindicar-nos així. Som persones amb els mateixos drets que qualsevol altra. Aquest any, a més, estem de celebració perquè s’ha aconseguit canviar l’article 156 del Codi Penal, que feia referencia a l'esterilització forçosa de les dones amb discapacitat i que ara queda eliminada. Cal recordar que, en aquesta ultima dècada a l’Estat espanyol, s’han esterilitzat més de mil dones amb discapacitat sense el seu consentiment. Això fa molt poc que s’ha aconseguit. És una avenç cap a la igualtat, per poder decidir si volem ser mares o no.

Som més maltractades i patim més violència masclista, amb un abús de poder afegit. Hi ha moltes més violacions a dones amb discapacitat, quatre vegades més que a la resta. La violència masclista és dolorosa per a totes les dones, però les discapacitades la patim més, perquè representem justament allò que els masclistes no poden suportar. No som persones més vulnerables, sinó més vulnerades. Nosaltres tenim els mateixos drets humans que altres.

N'hi ha moltes. Una cosa que cal aconseguir és ocupar l’espai públic, que està ple de barreres, motiu pel qual no ho podem fer. Tenim les necessitats de les altres persones, però nosaltres no podem accedir-hi i les altres, sí. No es pensa en nosaltres. No és que tinguem necessitats especials. El que pass és que tot està pensat només per a un tipus de persones. És tot molt problemàtic perquè la societat no ha fet res pensant que les persones discapacitades també hi són. Tenim dret a la vida independent i també a poder participar en el bé de la resta de la societat. Podem aportar-hi molt.

La pandèmia ha aguditzat els maltractaments al nostre sector. Les dones s’han quedat a casa, sense uns serveis que normalment tenien per sobreviure. Telemàticament de vegades el que necessiten és possible trobar-lo, però no sempre. Ara bé, sobretot ho hem notat en la soledat. Ara per ara, la pandèmia es mira molt des del punt de vista científic, però cal orientar la mirada també cap al vessant social i psicològic. Des de la nostra entitat, hem augmentat els serveis a domicili per mantenir-hi un vincle. També els ha passat  això a les persones grans en general, per exemple.