La també anomenada COP25 ha completat els seus treballs marcada per l’enfrontament, els últims dies, entre els països partidaris de reforçar els plans contra l'escalfament a partir de l'any 2020 i els que volen ajornar els esforços renovats fins al 2023. "Tensió" és la paraula que va utilitzar la ministra per a la Transició Ecològica en funcions, Teresa Ribera, per descriure la complicada situació en què es van encarar les últimes negociacions, fet que ha reflectit les sensacions de tothom. Al final, diumenge passat i amb retard, només es va aprovar una declaració d'intencions, sense cap obligació per als estats. El ritme amb què es volen activar els futurs plans d'acció climàtica ha obert una gran fractura entre dos fronts de països. Alguns representants (sobretot, la Unió Europea) pressionen perquè en l'any 2020 els governs del món presentin actualitzacions a l'alça de les seves promeses o contribucions nacionals lliurades a París, ara fa 4 anys. En canvi, altres governs, entre els quals destaquen la Xina i l’Índia, fan una lectura diferent de l'acord de París i interpreten que, en sentit estricte, aquesta major ambició només és exigible a partir del procés de revisió que s'ha d'efectuar el 2023. Hi ha països que s'escuden en la lletra petita i només accepten intensificar els esforços a partir del mateix 2023.

En sentit estricte, i aquesta és la interpretació acceptada per tothom, l'Acord de París només exigeix que, per al 2020, les nacions presentin els seus plans nacionals d'acció climàtica (que fins ara eren simples promeses), però moltes nacions ja les han lliurades a la secretària de la cimera, de manera que ara faran i propugnaran un pas més enllà per actualitzar aquests plans ja l'any vinent. A més, demanen que els altres ho facin. Això és l'ambició climàtica: arrubar més enllà del que es va marcar a París. Uns demanen més ambició, basant-se en l'argument que "la ciència ens diu que allò que es fa és insuficient", i altres, ajustant-se a la literalitat dels acords de París, volen que el procés d'actualització a l'alça dels plans d'acció es faci al 2023, que seria gairebé tant com dir "que cadascú faci el que li vingui en gana".

Un dels temes més espinosos continua sent el que té a veure amb la creació dels mercats de carboni, la possibilitat que països i empreses puguin adquirir reduccions d'emissions (drets o crèdits) per complir les metes nacionals fixades. El tercer element de la discòrdia és el mecanisme de Varsòvia de "pèrdues i danys", concebut per a reparar els estralls en zones castigades pels impactes climàtics. Certament és difícil una avaluació d'aquests perjudicis donada la dimensió i la complexitat de el problema (que inclou, en les seves últimes derivades desplaçaments humans o crisis humanitàries). Així, es proposa fer un grup específic per analitzar aquest suport. Tot això ha passat mentre tots ens preguntem si encara som a temps d’evitar la catàstrofe climàtica que molts, fins i tot ja ara, consideren inevitable de cara als propers 80 anys.